Infanticida

Teatre | Òpera

informació obra


Autoria:
Víctor Català (Caterina Albert)
Composició musical:
Clara Peya
Dramatúrgia:
Marc Rosich
Direcció:
Marc Angelet
Intèrprets:
Neus Pàmies
Escenografia:
Laura Clos 'Closca'
Vestuari:
Marta Rafa
Assesoria de moviment:
Maria Salarich
So:
Gerard Marsal
Interpretació musical:
Gerard Marsal
Sinopsi:

INFANTICIDA és un crit d’una dona, la Nela, que intenta trobar una escletxa de llum en un món fosc i desolador. Una dona valenta i apassionada que s’enfronta a tot allò que l’envolta per l’anhel de llibertat, pel desig de trobar una manera de fer i viure pròpia. Per la necessitat de l’amor, del plaer i d’escapar del context opressor on es troba immersa.

INFANTICIDA és un crit en forma de cançó. És una necessitat de trobar en la música una visió dels fets contemporània, nova, fragmentada; però sobretot d’apropar-se, a partir de la música, al món sensorial, emotiu i oníric d’una dona que acaba de cometre un crim.

El monòleg dóna veu a una dona, l’autora de la qual va haver de silenciar la seva pròpia per poder ser lliure com a artista. La Infanticida no va estrenar-se fins seixanta anys després de la seva escriptura, perquè era un text incòmode, perquè qüestionava uns dogmes preestablerts sobre la funció de la dona en la societat; Caterina Albert va trencar amb un mite irreductible fins al moment: l’instint maternal.

Donar-li veu avui és més necessari que mai.

Avui que ens adonem que els clixés femenins i de feminitat segueixen sent vigents i que la condició femenina comporta encara moltes limitacions.

Avui que seguim vivint en una societat repressora i castradora de les llibertats més bàsiques.

Donar-li veu avui, ens sembla un deure.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Infanticida

26/01/2020

So brut i llum descomposada per un quadre aclaparador

per Jordi Bordes

Caterina Albert (amb el pseudònim de Víctor Català) va sorprendre i escandalitzar al 1898. Com podia ser que una dona escrivís aquella tragèdia tant fosca? El drama de la Lena, ingènua que s'adona de la seva soledat massa d'hora, avui torna a ressonar amargament a les filles (i als fills) del segle XXI. Ja va atrapar en la interpretació d'Emma Vilarasau el 2009, al Romea, tot recordant una posada en escena anterior, igualment despullada i crua.

Probablement, el text fosc, que recorda la intriga angoixant d'Edgar Allan Poe (Desaparecer) o el conte malèfic de Mary Shelley (Frankenstein) li aniria molt bé la veu despullada d'artifici, la música austera. Però la mirada de Peya, fent que la música soni dissonant, bruta, com reverberant permet imaginar les veus de la consciència de la protagonista, o de la inquietud, com aquelles que encara ens ressonen de Suite TOC num 6 amb força). Marc Angelet ha accentuat aquest dessassossec amb un quadre fet a retalls,i una il·luminació que descomposa el blanc tot tacant amb les vores dels colors primaris. Un espai màgic, molt concret, en el que Neus Pàmies sap trobar la intensitat i no deixar l'espectador ni un moment.

Pàmies, fidel a la companyia Projecte Ingenu (InFaust, La dona pantera, Vaig ser Pròsper) que, sovint tenyeix els seus mon foscos amb la cançó a cappella, ara assumeix tots els sons i tots els angles. La seva veu, amplificada (seria preciòs que sonés pura,insistim) ressona amb diferent tonalitat, si la reprodueix un micròfon de Re-Vox o la senyal del telèfon. Ella està tancada e aquella realitat de rajoles blanques (ressegueix les vores,com feia la Colometa de la Rodoreda a La plaça del Diamant, un gest tant petit i que expressa tant!) Una petita perla que sap casar un so ambiental carregat i poc amable amb una història que fereix i instants d'unes imatges literàries i un vocabulari preciós, apuntalat del text original. Tots voldríem abraçar Lena,allunyar-la de la falç, del pare i de la mola que no deixarà mai deconvertir el blat en farina: mata la llavor. En part, com la de Lena. Implacable quadre.