Frankenstein

informació obra



Adaptació:
Guillem Morales
Intèrprets:
Joel Joan, Àngel Llàcer, Lluís Marco, Albert Triola, Magda Puig
Vestuari:
Antonio Belart
Ajudantia de direcció:
Ricard Soler Mallol
Escenografia:
Anna Alcubierre
Vídeo:
Miquel Àngel Raió
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya , Factoria Escènica Internacional
Autoria:
Àngel Guimerà, Arno Schuitemaker
Direcció:
Carlota Subirós
So:
Efrén Bellostes, Jordi Collet
Coreografia:
Ferran Carvajal, Núria Legarda, Arno Schuitemaker
Caracterització:
Laura Pérez, Carla Casals
Sinopsi:

L’any 1818, Mary Shelley va dotar d’una vida perdurable el seu cèlebre monstre, que amb la seva multiplicitat orgànica acabaria esdevenint un mite fonamental de la nova societat contemporània, abocada a un replantejament profund de les construccions d’identitat en el nou món marcat per la industrialització i la reorganització dels poders fàctics.

Dos-cents anys després de la primera publicació de la novel·la, la directora Carme Portaceli porta a escena la història d’aquest Prometeu modern amb una dramatúrgia de Guillem Morales (director i guionista de la premiada pel·lícula Los ojos de Julia) que indaga en els territoris més tenebrosos de la humanitat ferida del mite.

Crítica: Frankenstein

19/02/2018

Arrassar el bosc romàntic

per Jordi Bordes

La imatge de Frankenstein (sigui per la tortuosa vida de la seva autora Mary Shelley; per la rocambolesca arrencada en una vetllada ensopida a casa de Lord Byron o per la imatge cinematogràfica dels clarobscurs expressionistes de fa un segle) és complexa. Sovint s'imagina la criatura amb una cabellera emboscada, sense pentinar, que li dota un to més d'animal, de Natura desbocada. Doncs aquesta versió que es pot veure a la Sala Gran del TNC ha arrassat la clenxa del cabell. Una voluntat de ser molt narrativa, amb un argument molt fàcil de seguir, ha reduït la contradicció d'un personate icònic en la cultura popular. I també en l'esfera intel·lectual perquè el doctor Frankenstein va aconseguir donar vida, sense cap dona. L'home es converteix en Déu, amb tota la càrrega oral que això implica. 

La directora Carme Portaceli ha tornat a la Sala Gran del TNC amb una peça que té una motxilla de referents. L’obra original (de 200 anys d'història) imagina Frankenstein com un Prometeu modern, un home que patiria sempre una tortura per culpa del destí. En comptes d’haver domesticat el foc, es rebel·lava contra l’evolució animal. La Sala Gran, sovint, imposa una lectura per a un públic ampli. Per això, segurament, la peça peca d’una narrativitat molt lineal (sobretot en la primera part). És en la segona en què respira més el conflicte humanístic, la confrontació entre l’home i la creació que ha abandonat.

 Portaceli va arribar a Shelley a la vegada que amb Jane Eyre, de qui també va fer una adaptació al Lliure de Gràcia, amb molta sensibilitat. Però si a Eyre el discurs rebel és la bandera, a Frankenstein Shelley desapareix absolutament. Ben al contrari va fer Felipe Cabezas en la seva proposta que va estrenar l'any passat Mary Frankenstein Shelley. La posada en escena de Portaceli  recupera la cinta mòbil de Què va passar quan Nora va deixar el seu home d’Elfriede Jelinek (TNC, 2008). Permet un joc de moviment en quadres de quietud. Però sobta que algun mort hagi de sortir caminant després del seu epíleg!

Àngel Llàcer és un Prometeu turmentat. Demostra el seu creixement com a intèrpret dramàtic, tot i que alguns cops el dramatisme de l’acció i l’amplitud de la sala l’aparten d’una contenció imprescindible. Ja va demostrar un to molt allunyat del seu aire de xou televisiu a Relato de un náufrago. Lluís Marco és tendre en el seu paper de cec que acull una criatura gegant (un Joel Joan que es desplega i demostra àmplia coloratura interpretativa a partir d’un monstre ingenu) amb el cabell rapat. Aqest protagonisme és central i sí que aborda des de ben endins les contadiccions d'un personatge fet amb fragments de la fossa comuna(amb cossos de delinqüents) que té una bondat natural insòlita. Aquell bosc romàntic, complex, ha vist com el segaven per ampliar dos carrils de la carretera, de viaranys amb llargues ombres. S'entén molt bé, però es perd sovint la intensitat amb la que va ser ideada la història, per part d'una filla sense mare (va morir durant el part) i es va sentir abandonada quan el pare la rebutjava, potser, com a conseqüència de la mort de la seva dona.