Frankenstein

informació obra



Adaptació:
Guillem Morales
Intèrprets:
Joel Joan, Àngel Llàcer, Lluís Marco, Albert Triola, Magda Puig
Vestuari:
Antonio Belart
Ajudant de direcció:
Ricard Soler Mallol
Escenografia:
Anna Alcubierre
Vídeo:
Miquel Àngel Raió
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya , Factoria Escènica Internacional
Autor:
Àngel Guimerà, Arno Schuitemaker
Direcció:
Carlota Subirós
So:
Efrén Bellostes, Jordi Collet
Coreografia:
Ferran Carvajal, Núria Legarda, Arno Schuitemaker
Caracterització:
Laura Pérez, Carla Casals
Sinopsi:

L’any 1818, Mary Shelley va dotar d’una vida perdurable el seu cèlebre monstre, que amb la seva multiplicitat orgànica acabaria esdevenint un mite fonamental de la nova societat contemporània, abocada a un replantejament profund de les construccions d’identitat en el nou món marcat per la industrialització i la reorganització dels poders fàctics.

Dos-cents anys després de la primera publicació de la novel·la, la directora Carme Portaceli porta a escena la història d’aquest Prometeu modern amb una dramatúrgia de Guillem Morales (director i guionista de la premiada pel·lícula Los ojos de Julia) que indaga en els territoris més tenebrosos de la humanitat ferida del mite.

Crítica: Frankenstein

23/02/2018

La poètica dels monstres

per Teresa Bruna

Tots coneixem, si fa no fa, la història de Frankenstein. Hi ha diferents versions, potser no les hem vist o llegit totes, però quan se'ns presenta l'oportunitat de revisar-la, ja intuïm el que anem a veure... Oi? Doncs no. El Frankenstein de Guillem Morales- Carme Portacelli és una altra cosa. Diria que amb tot el seu dolor, és una història plena de poesia, que t'atrapa no només per la manera en què està explicada sinó per tots els embolcalls (escenografia, il·luminació, caracterització...) que l'acaronen. Només començar, ja quedem embadalits amb l'espai escènic: l'escenari de la Sala Gran, amb tota la seva immensitat i dos únics elements: una làmpada-aranya i una butaca. Al fons, una pantalla de la mida de l'escenari, encara buida. L'Àngel Llàcer, convertit en Dr. Víctor Frankenstein, entra en aquesta solitud i ens situa a la història amb un monòleg d'alta tensió: turmentat per la mort de la seva mare, l'eminent científic deixa totes les seves recerques per endinsar-se en l'obstinació de crear vida al laboratori, desafiant les lleis de la natura per competir amb un déu injust. Frankenstein reconstrueix un home a partir de peces d'altres homes morts, tots malvats.  El volia fer malvat, ja? No ho especifica. Però el seu discurs és, malgrat el que està a punt d'assolir, pessimista tant amb la vida com amb la mort. El seu turment és ple de dolor i ho vol sublimar amb la seva Creació.

La diferència entre la història de Guillem Morales (versió i dramatúrgia) i les altres que ens han explicat al cinema o al teatre, és el camí que els dos protagonistes emprenen, a l'invers del previst. La Criatura s'ha de moure sol i indefens en un món que desconeix i que ningú li pot explicar perquè el seu Creador l'abandona. Però troba la llum en la persona de De Lacey, (Lluís Marco) un home paradoxalment cec que l'ensenya a llegir, a viure i a estimar. "Camina de la foscor a la llum, mentre que el Doctor va de la llum a la foscor. La verdadera tragèdia és la seva irresponsabilitat en abandonar la Criatura." explicava Morales a la presentació.

De la història ja no en cal dir més. Aneu a disfrutar-la, no us en penedireu. El meu primer impuls seria dir que descobrireu un Àngel Llàcer amb un paper llunyà del que estem acostumats, però no és cert del tot. A El Nàufrag ja ens va mostrar el seu talent dramàtic. Però aquest és un muntatge de més durada i la tensió s'ha de mantenir i, en el seu cas, augmentar. Al Doctor Frankenstein tot se li capgira i el dolor creix. I Llàcer fa un camí fascinant durant el qual fins i tot li canvia la veu. Pel que fa a Joel Joan, imagino que per a un actor com ell deu ser un regal tenir l'oportunitat de interpretar tots els matisos d'una Criatura, que fa un viatge que passa per la incertesa, la por, el desconeixement del bé i del mal, el primer contacte amb la humanitat, l'aprendre a parlar cada vegada millor, el seu propi progrés i els sentiments. I la sensibilitat, la bondat, la tendresa i la poesia. És una Bèstia gran i potent físicament, però indefensa fins i tot quan fa mal. Pel que fa a la caracterització, canvia aquella lletjor dels monstres per cicatrius. I el cabell rapat ens allunya de la fisonomia d'un actor tan conegut.

No em deixaré de lloar les aparicions de Magda Puig,  Albert Triola, Pere Vallribera i Alba De la Cruz, alguns amb diferents papers, tots secundaris però no petits. Però destacaré al sempre gran Lluis Marco, que interpreta dos personatges: al pare de Víctor i al Mestre cec. Suposo que hi ha alguna raó perquè interpreti els dos papers que no vaig saber veure, més enllà d'un pressupost. Representen la bondat? El perdó? Són tan potents tots dos que la similitud física es dilueix.

Acabaré fent la reflexió per la qual, probablement va néixer l'obra. Pot l'home desafiar la natura fins al punt de crear vida? Pot. Ja ho fa amb plantes, animals i orgues de les persones, i cada un d'aquests moviments és un avanç científic que ens porta o portarà a vèncer la mort. De moment, Google ja apunta que es podrà arribar a viure 500 anys. I només és l'avantsala. Què és, doncs, Frankestein? La història d'un científic a qui els seus propis malsons empenyen a crear vida  irresponsablement? O una premonició de Mary Shelley, més enllà de voler treure els seus dimonis? La història de Shelley és cada cop més lluny de caure a l'oblit. Al TNC ho expliquen en clau d'un conte per a adults, expressionista i deliciosament poètic. Espero que els científics que en el futur s'encarreguin de crear, ressuscitar o allargar vides, ho facin amb consciència i responsabilitat. Però com diu l'avi de la competència: "Jo això ja no ho veuré.