Només començar l'espectacle «Frankenstein», un pensa que encara ens acabarem enrampant tots plegats a la Sala Gran del TNC, si el "doctor" Àngel Llàcer que fa el paper del Dr. Víctor Frankenstein, continua provocant descàrregues amb el contacte polar amb les pinces gegants que han baixat del sostre i que, gràcies als efectes sonors, fa la impressió que treguin guspires per tot arreu —com si fossin un dels artilugis metàl·lics de l'actor multidisciplinar de performances, Marcel·lí Antúnez— acoblades a la placa de la gàbia metàl·lica on ha de dotar de vida la Criatura de la història, que no és altra sinó l'actor Joel Joan, transfigurat per una artesanal caracterització de bisturí, fil i agulla, i també per la gestualitat i el físic maldestres de monstre que no abandonarà durant tota la representació d'aquesta versió teatral de «Frankenstein o el Prometeu modern» que el 1818 l'escriptora Mary Shelley (Londres, 1797 - 1851) va publicar després d'haver fet, dos anys abans —quan encara era una adolescent de dinou anys—, una primera temptativa en clau de relat breu en una estada idíl·lica a la vora del llac Léman de Ginebra amb qui seria després el seu marit i com a parella convidada a la mansió de Lord Byron.
Quan es compleixen 200 anys d'aquella primera publicació, cal treure's el barret davant la capacitat incombustible d'un dels clàssics del romanticisme, considerat com el que inicia el gènere de ciència-ficció. I dic que cal treure's el barret perquè, a pesar de les múltiples versions cinematogràfiques, teatrals i literàries que ha tingut, sembla que no hagi esgotat encara totes les possibilitats que la novel·la de Mary Shelley ofereix a les noves generacions.
En aquest cas, Guillem Morales —director i guionista de la pel·lícula de suspens «Els ulls de la Júlia»— ha fet juntament amb Carme Portaceli un treball de sintetització de «Frankenstein» i a la vegada de clarificació del fil bàsic de la novel·la, amb un criteri subtilment didàctic, fins al punt que durant les dues parts del muntatge, d'una hora cadascuna, tant els espectadors que coneguin l'obra literària com els que no s'hi hagin acostat mai, entendran el profund discurs filosòfic que hi ha dins de «Frankenstein» sobre la vida i la mort, sobre el desig humà i impossible de l'eternitat i sobre la rebel·lió contra el Totpoderós per no deixar que les criatures que ha posat sobre la Terra tinguin a les seves mans el "password" de la creació. Ningú sap qui és ni on para, però tothom voldria ser Déu.
Com que el text de Guillem Morales té una consistència sòlida, la posada en escena que dirigeix Carme Portaceli treballa sobre segur i es deixa bressolar pel caràcter gòtic i tenebrós de l'obra i defuig del tot el que podria ser un marc escenogràfic naturalista i fins i tot cinematogràfic —es parla molt del bosc i ens hem de conformar amb un video mapping tot i la profunditat aquí escurçada de l'escenari de la Sala Gran—, cosa que fa que el muntatge es caracteritzi per una fredor minimalista —només hi ha en segons quines escenes una butaca de braços, un tresillo d'utillatge i quatre taüts, fora de la gàbia metàl·lica— i que es mecanitzi encara més amb una cinta transportadora a la part frontal de l'escenari que fa circular alguns dels personatges com si fossin peces d'una barraca de fira disposats a caure abatus en qualsevol moment, no gens gratuït de dir perquè, a can «Frankenstein», de mort violenta, de sang i de fetge en van sobrers.
«Frankenstein» té dos grans protagonistes, els esmentats Dr. Victor Frankenstein i la Criatura. A Àngel Llàcer li toca el compromís d'enfonsar el seu personatge en caiguda lliure des de la trona del creador a la tortura del deshumanitzat. Però dels dos, esclar, el paper més significatiu per la seva transfiguració i per la seva evolució és el de la Criatura que mostra un Joel Joan fins ara desconegut i que matisa amb gran saviesa el pas de la naixença i la creixença accelerada per xuclar de l'observació i de l'experiència, superar l'obstacle del parlar i entendre, sobretot, que les "criatures" pensen i estimen, però també odien i, des del mateix pensament, poden ser malèfiques.
Al voltant d'ells dos, els altres cinc intèrprets alternen diversos personatges en unes seqüències sense interrupció que fan molt àgil el ritme de l'espectacle. Així, Lluís Marco, sempre imponent, tant és el pare protector i exigent del Dr. Victor com, més poèticament, el pagès cec del bosc, De Lacey, que encaminarà la Criatura en el coneixement del que l'envolta i l'ensenya a llegir i parlar. L'actor Albert Triola tant és Henry, l'amic del Dr. Victor, com Fèlix, el fill del cec del bosc o fins i tot l'enterramorts, un paper que també fa el jove Pere Vallribera que té com a principal el paper de William, el germà petit del Dr. Victor. Finalment, l'actriu Magda Puig és la promesa del Dr. Victor, amb qui es casarà —i aquí és on hi ha una de les seqüències més cruels de la història de «Frankenstein»—. I l'actriu Alba de La Cruz és la Companya "reconstruïda" pel Dr. Victor i la que hauria de garantir el futur etern de la Criatura i qui fa que aquesta mostri el seu costat ocult amb els sentiments més humans.
La vigència literària de «Frankenstein» té una extensa edició en català. Entre les versions més contemporànies, hi ha la de Jesús Cortés, publicada a Edicions Bromera; la de Maria-Antònia Oliver, publicada a Edicions de l'Eixample, i la de Quim Monzó, publicada i reeditada dins La Butxaca del Grup 62. «Frankenstein» és una de les lectures universals incloses en el pla de lectura dels instituts. Segurament que això fa que el TNC hagi programat funcions especials en horari matinal i que molts grups de joves estudiants d'institut —almenys el dia de la meva funció— ocupin gairebé la meitat de l'aforament de la Sala Gran —plena de gom a gom—, un sector de joves espectadors que, a l'hora dels aplaudiments, mostra el seu entusiasme, gairebé de fan rocker, pels dos protagonistes del muntatge, Àngel Llàcer i Joel Joan, més enllà de la impressió que els hagi pogut causar la dialèctica filosòfica entre els personatges del Dr. Victor Frankenstein i la seva Criatura. (...)
