Frankenstein

informació obra



Adaptació:
Guillem Morales
Intèrprets:
Joel Joan, Àngel Llàcer, Lluís Marco, Albert Triola, Magda Puig
Vestuari:
Antonio Belart
Ajudant de direcció:
Ricard Soler Mallol
Escenografia:
Anna Alcubierre
Vídeo:
Miquel Àngel Raió
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya , Factoria Escènica Internacional
Autor:
Àngel Guimerà, Arno Schuitemaker
Direcció:
Carlota Subirós
So:
Efrén Bellostes, Jordi Collet
Coreografia:
Ferran Carvajal, Núria Legarda, Arno Schuitemaker
Caracterització:
Laura Pérez, Carla Casals
Sinopsi:

L’any 1818, Mary Shelley va dotar d’una vida perdurable el seu cèlebre monstre, que amb la seva multiplicitat orgànica acabaria esdevenint un mite fonamental de la nova societat contemporània, abocada a un replantejament profund de les construccions d’identitat en el nou món marcat per la industrialització i la reorganització dels poders fàctics.

Dos-cents anys després de la primera publicació de la novel·la, la directora Carme Portaceli porta a escena la història d’aquest Prometeu modern amb una dramatúrgia de Guillem Morales (director i guionista de la premiada pel·lícula Los ojos de Julia) que indaga en els territoris més tenebrosos de la humanitat ferida del mite.

Crítica: Frankenstein

01/03/2018

Un puzle amb peces que no acaben d'encaixar

per Marc Sabater

L’altre dia, en un col·loqui posterior a la representació del Frankenstein del Teatre Nacional, un espectador, fins i tot un punt preocupat, preguntava a l’equip de l’espectacle què significa una espècie de làmina d’aigua que presideix l’escenari i que pràcticament no té implicacions dramatúrgiques. Al bon home li havia agradat molt l’espectacle però havia estat tota la funció preguntant-se quin paper tindria tal instal·lació aquàtica i no n’havia tret l’aigua clara, valgui la redundància. La directora de l’espectacle, Carme Portacelli, no va saber massa què respondre. “Bé, representa l’aigua de la vida i ho fem servir un parell de cops, però tampoc és que vulgui dir res”, va venir a dir.

L’anècdota ve al cas perquè reflecteix prou bé el regust que deixa aquesta proposta destacada de la programació del TNC. Frankenstein és un bon espectacle, no es pot dir el contrari, però no acaba d’arribar a la categoria d’imprescindible principalment per un seguit de gratuïtats, en alguns casos d’acusat to naïf, que no semblen obeir a cap criteri de forma que, al capdavall, un té la sensació que algunes de les peces del puzle no només no encaixen sinó que subverteixen la foto final.

Bona part d’aquestes arbitrarietats pertanyen a l’àmbit de l’espai escènic (la mencionada làmina d’aigua, els objectes voladors, la cinta transportadora a primer terme de l’escenari...) però potser no ressaltarien tant de no ser per un final molt mal resolt de tots els punts de vista, fins i tot amb algun moment més ridícul que catàrtic. Arribat al punt que s’ho juga tot, el muntatge perd la seva aposta i exigeix als espectadors un esforç de memòria per recordar la molt bona impressió que causen les escenes precedents i, en especial, una primera part molt prometedora.  

Un esforç de memòria i un afany de justícia per reconèixer que, malgrat la relliscada final, el Frankenstein del TNC té, també, bones qualitats.  El millor de l’espectacle és, sense cap mena de dubtes, la versió de la novel·la de Mary Shelley que ha escrit Guillem Morales. Amb una gran intel·ligència i imposant un ritme a voltes cinematogràfic, la seva adaptació es focalitza en els dos protagonistes i el viatge invers que realitzen. L’un, el doctor Frankenstein, de la llum de crear via a la foscor d’haver-la abandonat. L’altre, la Criatura, de la foscor de l’abandonament a la llum de l’aprenentatge i la veritat.  

També causa bones sensacions el treball dels dos protagonistes, que superen el repte d’encarnar personatges molt orgànics i molt profunds a la vegada. Llàcer, amb una bis còmica explotada per terra, mar i aire, sorprèn per la convicció amb la que entoma un rol eminentment dramàtic i, amb aires d’actor clàssic, el tira endavant amb credibilitat. Joel Joan se’n surt amb un paper treballós i avança per una fina línia fronterera amb el ridícul sense caure-hi. Ben al contrari, aconsegueix situar-se en el terreny de la versemblança amb una Criatura que evoluciona molt favorablement a mesura que avança la trama. Imprescindible citar, també, el punt de gruix i veterania que aporta al conjunt un Lluís Marco en estat de gràcia.