L’altre dia, en un col·loqui posterior a la representació
del Frankenstein del Teatre Nacional, un espectador, fins i tot un punt
preocupat, preguntava a l’equip de l’espectacle què significa una espècie de
làmina d’aigua que presideix l’escenari i que pràcticament no té implicacions
dramatúrgiques. Al bon home li havia agradat molt l’espectacle però havia estat tota la funció preguntant-se quin paper tindria tal
instal·lació aquàtica i no n’havia tret l’aigua clara, valgui la redundància. La
directora de l’espectacle, Carme Portacelli, no va saber massa què
respondre. “Bé, representa l’aigua de la vida i ho fem servir un parell de
cops, però tampoc és que vulgui dir res”, va venir a dir.
L’anècdota ve al cas perquè reflecteix prou bé el regust que
deixa aquesta proposta destacada de la programació del TNC. Frankenstein és un bon espectacle, no es
pot dir el contrari, però no acaba d’arribar a la categoria d’imprescindible principalment
per un seguit de gratuïtats, en alguns casos d’acusat to naïf, que no
semblen obeir a cap criteri de forma que, al capdavall, un té la sensació que
algunes de les peces del puzle no només no encaixen sinó que subverteixen la
foto final.
Bona part d’aquestes arbitrarietats pertanyen a l’àmbit de l’espai
escènic (la mencionada làmina d’aigua, els objectes voladors, la cinta transportadora
a primer terme de l’escenari...) però potser no ressaltarien tant de no ser per un final molt mal resolt de tots els punts de vista,
fins i tot amb algun moment més ridícul que catàrtic. Arribat al punt que s’ho
juga tot, el muntatge perd la seva aposta i exigeix als espectadors un esforç de memòria per recordar la molt bona impressió
que causen les escenes precedents i, en especial, una primera part molt
prometedora.
Un esforç de memòria i un afany de justícia per reconèixer
que, malgrat la relliscada final, el Frankenstein
del TNC té, també, bones qualitats. El
millor de l’espectacle és, sense cap mena de dubtes, la versió de la novel·la
de Mary Shelley que ha escrit Guillem Morales. Amb una gran intel·ligència i
imposant un ritme a voltes cinematogràfic, la seva adaptació es focalitza en
els dos protagonistes i el viatge invers que realitzen. L’un, el doctor
Frankenstein, de la llum de crear via a la foscor d’haver-la abandonat. L’altre,
la Criatura, de la foscor de l’abandonament a la llum de l’aprenentatge i la
veritat.
També causa bones sensacions el treball dels dos
protagonistes, que superen el repte d’encarnar personatges molt orgànics i molt
profunds a la vegada. Llàcer, amb una bis còmica explotada per terra, mar i
aire, sorprèn per la convicció amb la que entoma un rol eminentment dramàtic i,
amb aires d’actor clàssic, el tira endavant amb credibilitat. Joel Joan se’n
surt amb un paper treballós i avança per una fina línia fronterera amb el
ridícul sense caure-hi. Ben al contrari, aconsegueix situar-se en el terreny de
la versemblança amb una Criatura que evoluciona molt favorablement a mesura que
avança la trama. Imprescindible citar, també, el punt de gruix i veterania que
aporta al conjunt un Lluís Marco en estat de gràcia.
