Frankenstein

informació obra



Adaptació:
Guillem Morales
Intèrprets:
Joel Joan, Àngel Llàcer, Lluís Marco, Albert Triola, Magda Puig
Vestuari:
Antonio Belart
Ajudant de direcció:
Ricard Soler Mallol
Escenografia:
Anna Alcubierre
Vídeo:
Miquel Àngel Raió
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya , Factoria Escènica Internacional
Autor:
Àngel Guimerà, Arno Schuitemaker
Direcció:
Carlota Subirós
So:
Efrén Bellostes, Jordi Collet
Coreografia:
Ferran Carvajal, Núria Legarda, Arno Schuitemaker
Caracterització:
Laura Pérez, Carla Casals
Sinopsi:

L’any 1818, Mary Shelley va dotar d’una vida perdurable el seu cèlebre monstre, que amb la seva multiplicitat orgànica acabaria esdevenint un mite fonamental de la nova societat contemporània, abocada a un replantejament profund de les construccions d’identitat en el nou món marcat per la industrialització i la reorganització dels poders fàctics.

Dos-cents anys després de la primera publicació de la novel·la, la directora Carme Portaceli porta a escena la història d’aquest Prometeu modern amb una dramatúrgia de Guillem Morales (director i guionista de la premiada pel·lícula Los ojos de Julia) que indaga en els territoris més tenebrosos de la humanitat ferida del mite.

Crítica: Frankenstein

23/02/2018

Portaceli ens proposa una correcta , freda i bàsicament decebedora aproximació al gran relat de Mary Shelley

per Ramon Oliver

Qui li anava a dir a Mary Shelley que, dos cents anys després d’haver-se a posat a escriure una historia de terror nascuda d’una aposta entre escriptors una nit de tempesta a la llar de Lord Byron, el seu monstre que no ho és tant, malgrat haver estat creat a partir de carn morta , continuaria tan viu com el primer dia! Tant que, sense anar més lluny fa uns pocs dies Guillermo del Toro recordava que sense la influència exercida per aquest relat no existiria la molt aclamada i premiada “La forma del agua” , i probablement, no existirien tampoc  cap de les seves altres  pel·lícules. I tant que, en aquests darrers anys, “El modern Prometeu” - recordeu que aquest és el subtítol que Shelley li va posar al seu relat- fins i tot s’ha fet l’amo de la sala gran de dos grans teatres nacionals: el National de Londres ( on va protagonitzar un molt reeixit  espectacle dirigit per Danny Boyle en el qual Benedict Cumberbatch i Johhny Lee Miller s’anaven alternant a cada funció els papers del doctor i la seva creació) i el Nacional de Catalunya ( on la presència a l’escenari de Joel Joan i Àngel Llàcer ha generat una comprensible expectació).

Per cert que “Frankenstein” i “Jane Eyre” (publicada el 1847) van néixer amb tres dècades de diferència, però amb una mateixa petjada romàntica. I curiosament i casualment, Carme Portaceli s’ha enfrontat en poc temps a convertir en matèria escènica tots dos relats, Quelcom que l’ha portat a reconèixer que entre allò que va escriure Shelley i allò altre que va escriure Charlotte Brontë hi ha, malgrat les diferències, una mena de rerafons comú; una forma d’abordar les passions humanes i els seus racons més foscos amb un tarannà visceral propi de la radicalitat romàntica. I potser per això mateix, entre aquests dos muntatges recents de Portaceli hi trobo alhora un fil de connexió , potenciat sens dubte pel fet que tots dos compten amb un espai escènic dissenyat per Anna Alcubierre i un vestuari dissenyat per Antonio Belart.

Com en el cas de “Jane Eyre. Una autobiografia”, Portaceli se n’ha volgut servir d’una escenografia força  neutra , clara i longitudinal que no presenti obstacles a l’hora de convertir-se en pantalla de les constants projeccions , creades en el cas actual pel mateix Miquel Àngel Raió que ha transformat el Teatre Goya en l’oceà d’aigües fosques pel qual naveguen Josep Maria Pou i la seva balena blanca. Però aquesta neutralitat cromàtica i la funcionalitat que transmet l’espai , constitueixen d’entrada el primer obstacle , a l’hora de connectar amb un  espectacle que sorprèn inicialment per la seva fredor visual. I, tot i la seva qualitat, l’ús que se’n fa de les iamtges de Raió, no pot evitar de tant en tant la temptació de caure en un cert excés efectista.

D’altra banda, Portaceli i Alcubierre ubiquen en aquest espai una cinta transportadora amb efectes colaterals no desitjables ( és fàcil percebre com l’actor o l’actriu que ha estat transportat per ella en surt a corre cuita un cop creu trobar-se fora de la mirada de l’espectador) , i de funcionament reiteratiu i un xic feixuc. I ubiquen també una mena d’estany rectangular d’aigua que obra expectatives després no confirmades. A títol particular, us diré que inicialment n’estava convençut que aquesta superfície aquàtica hi jugaria alguna mena de paper en l’escena de la creació del fals monstre, resolta finalment a l’escenari de forma força més convencional.

I és que de fet, la convencionalitat ensenya sovint el nas tant en aquesta correcte però poc imaginativa posada en escena que no acaba de trobar-li el punt ni a les transicions entre escenes ( la làmpada que puja i baixa constanment per marcar quan  som o no som dins la llar del doctor Víctor Frankenstein n’és un clar exemple) , ni als puntuals moments que requereixen una mica d’acció: el climax quasi final entre la criatura que ha volgut anar de la foscor a la llumi el creador que buscant la llum s’ha quedat ben ve a fosques, requereix una urgent revisió , tal i com es va presentar la nit de l’estrena del muntatge . I tampoc el text confeccionat per Guillem Morales a partir de l’obra de Shelley sobrepassa sovint  els límits de la discreció. Tot i que funcioni de forma molt correcte en el dos millors fragments de la proposta: aquell en el qual el cec De Lacey ( excel·lent Lluís Marco) es converteix en mestre de la criatura i l’ensenya no solament a llegir i a escriure, sinó també a ser capaç d’estimar-se a sí mateix, i aquells altres primers minuts de la trobada decisiva entre la criatura abandonada i el creador que la va abandonar.

Anem ,doncs, al tàndem estel·lar . I fem-ho deixant constància que si la criatura maltractada pel creador desperta clarament la nostra empatia , no és solament perquè entenem molt bé les raons de la seva amargura , l’angoixa de la seva solitud , i la ràbia originada pel seu abandó: també és perquè Joel Joan sap com anar construint  pas a pas la seva turmentada personalitat , i sap fer-nos del tot comprensible el rancor que sent per aquest creador amb força menys ànima que ell ( cosa massa comú en els creadors més interessats en anar creant que en protegir el que creen ). Joan se n’en surt notablement bé dels monstruós desafiament. Quelcom que no es pot dir del Víctor Franskenstein de Llàcer ,entossudit des que irromp a l’escenari  en demostrar-nos la profunditat dramàtica de la seva interpretació, però confonent la veritable profunditat amb l’excés ,  el crit forçat, i la permanent cara d’amargura impostada. Encara que el seu monstre mostri les costures dels cadàvers que li han anat donant forma, és la seva actuació, la que realment deixa a la vista les costures de l’artifici.