D'entrada, cal celebrar l'experimentació i provar fins a on poden connectar la música electrònica amb la percussió. La valentia de la bailaora Vanesa Aibar se suma al ritme d'Enric Monfort. L'espai té molta potència, amb el públic envoltant-ho a tres bandes i un espai sonor que abraça les dues grades laterals per a garantir un so que atrapa l'atenció al centre de l'escenari, on es produeix una mena de ritual d'orfebreria. El problema és que a l'univers del metall l'acompanya millor els watts de la música elèctrica que la pulsió de l'electrònica. A la radicalitat del flamenc, percutiu, sense guitarra ni cante, li queda millor el silenci i les intencions clares.
Tots dos músics són juganers i valents en llançar-se al buit. Aquest atreviment els hi va merèixer el Premi Max al millor espectacle de dansa del 2023. La veritat, però, és que deixa massa descuidat el públic, en la seva persecució experimental. El metall és un element dur que, treballant-lo es pot modelar, deien a la premsa. Per això, hi ha unes precioses escultures (esquelets d'home i dona) que, de seguida, revelaran un canvi d'icones en aquesta festa amb un punt d'aquelarre. El flamenc s'ha quedat sense altre so que el de la percussió, que és el mateix que presenten les baquetes incessants de Monfort. Però en aquest pic i repic no hi ha cap enclusa que modeli res; en tot cas, hi ha la capacitat de treure i vestir-se amb la segona estructura femenina.
La reina del metal s'erigeix ella sola com una Lady Macbeth ambiciosa. No se li coneix cap raó per la qual es rebel·li a l'status quo anterior; ni tampoc garanteix que el nou ordre que ella vol imposar hagi de ser millor per a la societat que assisteix a aquesta mena de proclamació. Hi ha massa soroll (no només pel so, també pel desordre dramatúgic de les accions) i queda tot en una mena de garbuix al que es pot celebrar la potència de la bailaora, repicant dreta, estirada o de quatre grapes i del músic que deambula pel fons amb tots els seus aparells i, puntualment, accedeix al centre a fer net del desori escènic o a picar les plantes de les sabates microfonades de la bailaora que reposa amb l'espatlla a terra i les cames alçades. Però poca cosa més.
El cuir negre i les cadenes que envolten l'estança són el decorat per a un akelarre de heavy metal o a la màgia de Joan Català a 5100 m/s. A l'electrònica li cau millor la modulació a partir d'impressores de 3D, d'universos ambigus com els de David Espinosa (Teatro Caca) o fer la màgia de Clara Aguilar a Rave. Al flamenc i li casa millor el Paso doble de Nadj i Barceló o el Fang de Quim Giron o de Carla Farreny (Tour).Cal, un ordre coherent a la seva dramatúrgia sobre aquesta investigació i un fons que li ressoni afí. O, si es vol jugar al contrast, que quedi ben clara la intenció.
Aplicar força sobre un ferro fred i opac, per molt talent que s'inverteixi, acaba sent extenuant i prou estèril.
