David Espinosa porta una pila d'anys que ha saltat de l'art performàtic i e moviment a la manipulació d'objectes (arran d'aquella previositat de Mi gran obra, 2012). De seguida, va anar incorporant els personatges de plàstic qe havia anat acumulant pels calaixos de casa dels pares. I es van anar sumant, pel que es veu, al dels seus fills. Tot aquell exèrvit li ervien per armar uns espais que, il·luminats, i dins d'un context, han anat construint la seva dramatúrgia posterior: Much ado about nothing, Una historia universal, Conferència espectacular. Sempre explicava, en to dironia, que hi havia un cert mercadeig en l'intercanvi de peces amb els seus fills. Ara, en rebre la proposta de fer una peça adreçada als escolars, Espinosa ha entrevistat al Mateo (11 anys) i la Greta (7 anys) i ha afrontat tot allò que han entès els fills de la seva feina (aquella que li permet jugar a casa mentre ells van a escola i que realitza amb les seves joguines, o d'altres comprades als Encants).
L'artista ha figut absolutmanet del paper de creador (aparentment) perqjuè qjui explica la situiació són els seus fills, transmutats en diferents personatges de joguina, o llibres. Aquests no pretenen representar-se més que a ells mateixos. Conviden a viure una aventura, tots tres, amb el públic: el pare mou les peces; ells s'expliquen; els espectadors envegen l'espai de confiança que s'ha creat entre els fills i el pare. Tot passa linealment, sense excessives metàfores i representant la colonització americana (amb una icona evident a l'enriquiment del Primer Món i unes terribles conseqüències al que es va batejar com a Nou món. L'acció es completa amb una breu conversa amb l'artista. És imprescindible. Perquè convida a compartir una conversa com la que manté amb els seus fills (aquells que li van imposar un dibuix d'animació final o que arrenquessin amb màscares de pallassos; els que compren que la idea de la por al teatre "funciona", capta l'atencio dels companys de classe). Com a Aquell dia tèrbol..., els dos fills s'expliquen des del seu testimoni íntim familiar, sense fer-se bandera de ninguú més. És la resposta més honesta que permet defensar l'esponatneïtat de cada un d'ells, sense apriorismes ni voluntat de corregir actituds que es podrien llegir de jerarquia heteropatriarcal. Símplement, son ells en la seva circumstància.
Incloure la família (en edat infantil) a un espectacle té molts riscos. Perquè exigeix una professionalitat que els infants no sempre estan dioposats a afrontar. I que no els gi correspon. Per això, Espinosa va optar per gravar les seves intervencions i anar-les llnçant com a pistes dàudio i càpsules de vídeo. També David Ymbernon, introduia als seus fills en el seu xou que oferia dins de casa, sempre i quan en tinguessin ganes. Si no volien, ell anava estirant de tots els fils a Els domicilis de Latung La La. Sí que es produeix en directe (i procurant donar la màxima llibertat al fill en la coreografia Des gestes blancs. Sigui com sigui, amb la presència (gravada) dels fills, el cos ha tornat a fer presència a les escenes d'Espinosa com en aquelles catacúmbiques Desconcierto num.1, Felicidad.es, Delirios de grandez@... El cos, sembla, torna.
