Aixì són, les tragicomèdies quotidianes que ens expliquen històries de
vides que s’han anat malbaratant sense fer massa soroll, com ara la d’aquesta
Florentina que s’ha passat l’existència estimant a un senyor Homer que mai no l’ha estimada
com ella voldria ser estimada: aquesta mena de tragicomèdies, tant te les pots prendre de forma ben amarga, com remarcar-ne la capacitat de
supervivència que amaguen dins seu, i la capacitat de re invenció personal que
acaben transmeten. I no hi ha cap dubte que Sergi Belbel, és partidari
d’aquesta darrera opció.
Belbel, fidel a ell mateix – però també del
tot fidel al text de Rodoreda que posa en escena- retorna a la Sala Gran
d’aquest teatre que ell va dirigir durant anys fent us dels mateixos
instruments que feia servir quan la va deixar. Belbel ha demostrat sobradament
ser un magnífic director de comèdies , i tenir una molt especial sensibilitat a
l’hora de calcular el ritme que precisa la comèdia ( un gènere que alhora es
pot presentar amb estils decididament diferents) per arribar a l’espectador sense pauses
farragoses, però també sense precipitacions excessives. D’altra banda, Belbel
té no solsament un gran sentit de l’espectacle, sinó també una idea molt clara
del joc que se li pot extreure a l’espectacularitat d’una proposta : mentre
altres directors es poden arribar a sentir incòmodes davant aquesta
espectacularitat ( per la mateixa Sala Gran, n’han passat uns quants exemples)
, ell per contra la veu com una bona aliada.
I , en la mateixa línia, Belbel sap també extreure-li a una escenografia
vistosa el màxim profit; sap com convertir-la en còmplice tant del text com
dels seus intèrprets i dels mateixos espectadors. I sap que una sorpresa
escenogràfica final , sempre funciona com la guinda que contribueix a que el
públic se’n torni cap a casa amb un bon gust de boca.
Tot això, es fa ben present en el molt reeixit
muntatge que ara ens presenta d’aquesta no menys reeixida comèdia dramàtica que
Mercè Rodoreda va omplir de trets més autobiogràfics del que pugui semblar . Al
cap i a la fi, també la vida de Rodoreda (tan diferent en aparença a la de la
senyora Florentina) està marcada per la
presencia d’un senyor Homer , que en el seu cas responia al nom – o més aviat,
al pseudònim – d’Armand Obiols. Cert: aparentment, tampoc l’existència d’
Obiols ( el nom real del qual era Joan Prat i Esteve) sembla tenir res a veure
amb la del botiguer venedor de ciris que surt a l’obra. Però fiqueu una mica el
nas ( paga la pena) en la història d’amor i exili que va unir aquests dos: us
topareu de cara amb els paral·lelismes.
I d’altra banda, Florentina i Rodoreda estan
unides també per un passat comú que té com
a escenari una torre de Sant Gervasi amb el jardí ple de flors. Per a
Rodoreda, aquella finca de Sant Gervasi – la finca de l’avi- i l’olor d’aquelles flors, constituïa quelcom
molt semblant a l’Arcàdia perduda. “No sabré explicar-ho mai – va escriure
Rodoreda d’adulta- ; mai no m’he sentit tan a casa com quan vivia a casa del
meu avi amb els meus pares”. Rodoreda, amb el temps, es va tenir que separar d’aquell
perfecte escenari vital, potser l’únic escenari de la seva vida en el qual va
sentir una veritable sensació d’aixopluc. Per contra, Florentina, no ho ha fet mai. Per a
Rodoreda, l’olor de les flors i la
presència del jardí florit es va anar convertint en un record ideal. Per a
Florentina, s’ha convertit en un presència continua que marca tant el pas del
temps, com aquesta mena de suspensió del temps en què s’ha convertit la seva
existència; passen els anys, però ella segueix esperant que el seu amor per
Homer pugui florir d’una vegada en tot el seu esplendor, de la mateixa manera
que encara que es trobi en ple hivern, intueix ja l’esplendor de les flors que
ompliran el jardí quan arribi la primavera. Per això, el jardí escenogràfic que
han dissenyat Belbel i Max Glaenzel, no obeeix al cicle de les estacions:
l’esclat de flors hi és sempre present darrera els vidres del gran saló en el
que transcorre l’obra. Un gran saló veritablement molt gran. I aquí, la
necessitat d’omplir l’escenari de la Sala Gran, ve a coincidir també en la
necessitat d’atorgar-li a aquest decorat una dimensió que va més enllà de la
realitat: els salons dels records de la infància o els salons dels escenaris
únics en els qual transcorre tota una vida, sempre semblen més grans del que
són. O sempre són més grans del que poden veure els que no comparteixen aquest
record o aquesta experiència vital.
Però encara que porti el seu nom, aquesta obra
no li pertany només a la senyora Florentina tan ben defensada per una
Mercè Sampietro que sap controlar perfectament el discret patetisme que podria
transmetre el personatge . I encara li pertany menys al gairebé sempre absent
senyor Homer, la mediocritat plena de
mentides del qual ens arriba molt ben dibuixada per Toni Sevilla. La segona
escena compartida entre aquests dos personatges, ens mostra clarament que a
Belbel no se li escapa gens ni mica ni el rerafons dramàtic ni la malenconia
latent que amaga la peça . Però Belbel,
té molt clar que en molts sentits aquesta és una obra coral. I que la força
d’aquest cor de dones integrat també per la serventa Zefarina ( que, gràcies a la vis còmica d’una Elisabet
Casanovas que constitueix el gran descobriment del muntatge, protagonitza els més divertits moments de la
representació) i per les seves amigues/
veïnes ( estupendes Teresa Urroz, Margarida Minguillón i Carme Callol) amb
existències més marcades per la frustració i la solitud del que ens pugui fer creure la vitalitat i
l’humor que mostren quan s’han pres unes quantes copetes de moscatell ,
constitueix el veritable motor del text. I Belbel té molt clar també que ,
malgrat les ferides emocionals, aquest cor de dones és capaç d’imposar les
seves ganes de seguir vivint per damunt de mals records, amors frustrats , i
rols assignats per la vida capaços d’arruïnar-te la vida. I quan això passa,
quan s’imposa l’alegria d’aquest cor, les flors poden acabar envaint un gran
escenari.
