La senyora Florentina i el seu amor Homer

informació obra



Intèrprets:
Carme Callol, Enric Cambray, Elisabet Casanovas, Gemma Martínez, Margarida Minguillón, Mercè Sampietro, Toni Sevilla, Teresa Urroz
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Mercè Paloma
Il·luminació:
Kiko Planas
So:
Jordi Bonet
Ajudant de direcció:
Antonio Calvo
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, Ricci/Forte
Companyia:
Sinopsi:

A la Barcelona de principis del segle XX, les tristeses d’una professora de piano soltera es transformen en el vigorós procés de construcció d’una personalitat forta i lliure, davant dels ritmes marcats per un món de desitjos masculins. Una celebració de la independència femenina que en l’exili republicà de la seva autora també esdevé un lúcid clam pels valors democràtics.

Concebut des del diàleg directe amb una tradició escènica estroncada per la Guerra Civil, en un equilibri exquisit entre ironia i continuïtat, el teatre de Mercè Rodoreda és una baula fonamental a l’hora d’entendre aquesta veu tan assenyalada en la literatura europea del segle XX.

Finalista a actriu revelació (Elisabet Casanovas) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: La senyora Florentina i el seu amor Homer

01/03/2017

Per a què tenim un Teatre Nacional?

per Marc Sabater

D’uns anys ençà, el Teatre Nacional de Catalunya està immers en una grisor que obeeix en gran mesura a les retallades però també a una direcció artística poc encertada i a una gestió que no aconsegueix treure’s els anys del damunt per fer brillar el que hauria de ser la punta de llança de l’escena catalana. I muntatge rere muntatge, amb comptades excepcions, aquesta etapa obscura sembla fer-se més profunda i, en conseqüència, més difícil de superar. La senyora Florentina i el seu amor Homer n’és un nou exemple, per no dir un exponent.

I admeto la paradoxa, perquè, a primer cop d’ull, el muntatge és ben posadet, amb alguns moments quicos, certament, però molt correcte en línies generals. Bo, fins i tot, si voleu. Una història d’amor i alliberament femení ambientada a la Barcelona dels anys 20 i protagonitzada per Florentina, una dona sola i propietària que després d’anys de mantenir una relació secreta amb Homer, un botiguer de ciris i estampes, decideix agafar les regnes de la seva vida. Un retrat molt ben dibuixat per Rodoreda que Sergi Belbel, com a director, ha mantingut immaculat, de forma que és l’autora, principalment, la que s’emporta els aplaudiments finals -entusiastes, tot s’ha de dir- dels espectadors.

La qüestió és, però, si realment cal un Teatre Nacional per fer un producte de tals característiques. La resposta només pot ser afirmativa, i encara amb pinces, si del que es tracta és de garantir la pervivència escènica de Mercè Rodoreda. Més enllà d’això, res. Aquesta Senyora Florentina no aporta res que, amb franquesa, no es pugui trobar al circuït teatral privat, a l’off o fins i tot –m’arrisco— a l’àmbit no professional.

I, reitero, tot plegat és una paradoxa perquè al muntatge no hi ha res que faci tirar enrere més enllà de la constatació gairebé constant que el que s’està veient es pot trobar amb una qualitat equivalent, i admeteu-me l’exageració, a l’Ateneu del poble. Mercè Sampietro ofereix el que se n’espera, com ho fan Teresa Urroz, Carme Callol i Toni Sevilla. Només Margarida Minguillón eleva la mitjana i únicament Elisabeth Casanovas sorprèn de veritat gràcies a una gran interpretació que, per la via orgànica, aprofita molt bé el personatge més estimat per l’autora.

Per la resta, tot en ordre: una escenografia (Max Glaenzel) efectiva, una il·luminació (Kiko Planas) neutra i neutral i un bon vestuari (Mercè Palona), tot plegat sota la batuta d’un Belbel que no va més enllà de servir el text a un nivell bàsic afegint-hi, això sí, el seu tradicional efecte final, en aquesta ocasió amb molt poc pressupost.

I, amb tot, al Nacional se li ha d’exigir més. A La senyora Florentina i el seu amor Homer no hi ha risc, no hi ha cap aposta per transcendir la peça ni per explotar l’esperit amb el que Rodoreda la va escriure. I aquesta nul·la voluntat disruptiva no fa per un Nacional fins i tot si l’objectiu és, només, inscriure el nom de l’autora en la trajectòria de la institució. El mateix s’aconseguiria, fins i tot més efectivament, amb un muntatge de teatre nacional de debò. De moment, només tenim una proposta normal i corrent massa homologable a una mitjana que un complex com el de Glòries està obligat a ultrapassar.