La primera versió d'aquesta obra teatral de Mercè Rodoreda —en va escriure mitja dotzena, sepultades segurament per la força de la seva narrativa— es va estrenar l'octubre del 1993 al Teatre Romea, aleshores seu del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, protagonitzada per la desapareguda actriu Rosa Novell, en el paper de Florentina, i per l'actriu Rosa Renom, en el paper de la Zerafina, sota la direcció de Mario Gas. L'obra encara es va reposar després, al llarg del 1994, al Teatre Goya, i va ser un dels èxits d'aquella temporada, amb més de 30.000 espectadors.
Quan tot això passava, la futura jove actriu Elisabet Casanovas (Barcelona, 15 desembre 1994) "estava naixent". Fa 22 anys justos d'això. I ara, és ella qui ha debutat en teatre per la porta gran —o la sala Gran, vaja!— sorgida de la petita pantalla i la popular sèrie «Merlí» de TV3, però amb prou mèrits propis sobre l'escenari en viu que la converteixen en l'autèntica descoberta d'aquesta nova versió de «La senyora Florentina i el seu amor Homer», ara al Teatre Nacional de Catalunya, envoltada de quatre grans actrius de llarga i reconeguda trajectòria (Sampietro, Minguillón, Callol, Urroz) que em sembla que estan tan satisfetes com ella mateixa d'haver contribuït a aquesta mena de "bateig" dirigit per Sergi Belbel.
El paper de la minyona Zerafina —així, amb zeta, perquè parla en un característic papissot i això va fer que posteriorment Mercè Rodoreda en fes un conegut conte-monòleg amb ella de protagonista, publicat dins el recull «La meva Cristina i altres contes» (Edicions 62, 1967), és tan ric com compromès. Ni es pot exagerar el seu perfil fent-lo caure en un fals humor ni es pot deixar massa pla amb el perill que perdi tot l'encant i misteri que envolta la seva petita història. Diria que aquest equilibri ha estat superat amb escreix, tant per l'actriu com per la direcció. I els espectadors ho agraeixen i ho aplaudeixen vivament.
I és a partir d'aquest equilibri que el director Sergi Belbel ha plantejat la seva mirada —nova mirada en comparació a l'anterior— a l'obra de Mercè Rodoreda, en una posada en escena colorista, d'ambientació modernista —l'obra va ser escrita el 1953, a l'exili de postguerra, però està ambientada a la Barcelona del 1914— i també equilibrant la part de comèdia i costumisme que té l'obra amb la part de tragèdia interior que arrossega cada personatge, tots, des dels més destacats (Florentina, Zerafina i Homer), als més secundaris (les veïnes Perpètua, Júlia i Zoila), fins als més secundaris (el petit Jaume, el mosso Francisquet, el Miqueló que ve de la guerra d'Àfrica, el vigilant de nit, la mare del petit Jaume o la noia alumna).
«La senyora Florentina i el seu amor Homer» és una peça que manté algunes de les claus amagades de tota l'obra literària de Mercè Rodoreda, tan lligada a la seva pròpia circumstància personal. I, si no, ¿qui pot deixar d'establir la relació que hi ha entre l'espera, la llarga espera de gairebé trenta anys de Florentina, una professora de piano, d'herència burgesa, que viu confiada pel seu amor Homer, botiguer de ciris i espelmes, casat, amb fills, amb l'espera, també llarga espera i finalment frustrada espera, de la mateixa Mercè Rodoreda pel seu autèntic amor, Armand Obiols, de nom real, Joan Prat?
El director Sergi Belbel ha estat conscient que tenia entre mans una obra sobretot d'actrius i n'ha explotat el seu paper al màxim amb la complicitat musical del compositor Albert Guinovart —que s'hi ha llepat els dits al teclat— i alguna escena en què Mercè Sampietro, Margarida Minguillón, Carme Callol i Teresa Urroz, malgrat l'enfarfec dels seus vestits d'època (creació de Mercè Paloma), es destapen en una mena de coristes de cafè-concert amb algunes peces populars del Paral·lel d'or.
Però al costat d'aquesta fugaç pàtina de vodevil, l'obra —dues hores quaranta amb entreacte— fa un gir totalment inesperat per als espectadors a la segona part que posa en relleu —ni que sigui amb l'ajuda de les copetes de moscatell i de conyac— el que cadascun dels personatges porta dins i el corseca. És aleshores quan una trama que semblava només feta per distreure els cors i alegrar la vista treu tota la profunditat psicològica que té i enfonsa els personatges que ha d'enfonsar i eleva els que ha d'elevar amb un mestratge teatral rodoredià segurament que poc valorat fins ara.
És en aquest sentit que cal veure l'evolució, en direcció contrària, que fan cadascun dels dos personatges que donen títol a l'obra, la senyora Florentina i el senyor Homer. Del viure, riure i cantar, quan totes li ponen, que pregona Homer a la primera part, a la vellesa endolada, enfonsat, al límit de l'engany, ja vidu, de la segona part. Del conformisme i l'espera fidel de Florentina de la primera part a la decisió enèrgica agafant ploma i tinter de la segona part per canviar-ho tot. Una evolució que, com un joc de miralls, es reprodueix també en el personatge de la Zerafina, la noia de poble que baixa de Vallgorguina a Barcelona i que es troba amb una nova vida a les mans: també ella passa de l'espera a la decisió.
Tot succeeix davant d'una immensa galeria modernista, disseny de l'escenògraf Max Glaenzel, amb tres perillosos escalons de rampa davanters que tots els intèrprets han de sortejar en diverses ocasions —¿per què es fan les entrades i sortides pels laterals fora d'escena?—, amb grans persianes de canya de fons i la senzillesa d'un cistell que fa de corriola entre les galeries dels darreres de Sant Gervasi per passar-se les novetats entre les veïnes —un barret de regal, un retall de diari...— i enmig de moltes varietats de flors, una convenció simbolista a pesar que es passa de la tardor a l'hivern i que els arbres caducifolis han perdut la fulla, un jardí més imaginat que real que s'allarga fins al fons de la profunditat de l'escenari —¿una simbolia d'una de les passions de Mercè Rodoreda potser?— i que espera també que transcorri tota la representació per obtenir el seu cop d'efecte escènic final.
L'obra té una interpretació coral sense fissures al voltant de Mercè Sampietro, una Florentina que manté el seu heretatge de senyora però lluny d'un embolcall burgès encarcarat sinó que l'acosta més a un personatge que avui definiríem de classe mitjana, elegant, senzill, educat, generós. Les tres amigues veïnes tenen cadascuna els seus moments de glòria: Margarida Minguillón (Perpètua), alegre, viuda de jove, quan anuncia el seu canvi de sort perquè li ha tocat la rifa, sempre a punt de donar un consell a Florentina; Teresa Urroz (Júlia) quan parla sense embuts del marit que ha de suportar com una creu; i Carme Callol (Zoila) sempre que expressa el seu complex tràgic i de por per tot el que l'envolta.
A l'actor Toni Sevilla, li toca defensar el paper d'Homer, de qui els espectadors hauran d'intuir que darrere de la seva disfressa de bon vivant hi ha una doble moral que és la que Florentina haurà d'acabar descobrint, també per intuïció, gairebé com els espectadors. L'actor perfila molt bé els dos papers i, de tan creïble, fins i tot acaba provocant el rebuig d'alguns espectadors a l'hora dels aplaudiments per la immoralitat del seu personatge.
Hi ha també els papers secundaris de l'actriu Gemma Martínez, fugaços, una mare que desnona les classes de la Florentina al seu fill, i una noia que també la deixa perquè potser sí que Florentina sap de piano, però per ensenyar a ser actriu, no afina prou. I encara cal tenir en compte el paperam i el do de la ubiqüitat de l'actor Enric Cambray, multiplicat aquí per quatre, posant a prova l'ull dels espectadors que difícilment descobriran d'entrada que tant el Jaume, com el Francisquet, el Miqueló i el Vigilant són ell mateix amb quatre caracteritzacions i maneres de fer sense gota de comparació.
I tot plegat... «per un botó a la butxaca». I potser perquè com pregona altivament la Zerafina al final: «això és una casa de dones, de dones soles». Rodoreda en estat pur. (...)
