La senyora Florentina i el seu amor Homer

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Carme Callol, Enric Cambray, Elisabet Casanovas, Gemma Martínez, Margarida Minguillón, Mercè Sampietro, Toni Sevilla, Teresa Urroz
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Mercè Paloma
Il·luminació:
Kiko Planas
So:
Jordi Bonet
Ajudantia de direcció:
Antonio Calvo
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, Ricci/Forte
Companyia:
Sinopsi:

A la Barcelona de principis del segle XX, les tristeses d’una professora de piano soltera es transformen en el vigorós procés de construcció d’una personalitat forta i lliure, davant dels ritmes marcats per un món de desitjos masculins. Una celebració de la independència femenina que en l’exili republicà de la seva autora també esdevé un lúcid clam pels valors democràtics.

Concebut des del diàleg directe amb una tradició escènica estroncada per la Guerra Civil, en un equilibri exquisit entre ironia i continuïtat, el teatre de Mercè Rodoreda és una baula fonamental a l’hora d’entendre aquesta veu tan assenyalada en la literatura europea del segle XX.

Finalista a actriu revelació (Elisabet Casanovas) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: La senyora Florentina i el seu amor Homer

25/02/2017

Sergi Belbel torna a la Sala Gran del TNC inundant l’escenari de flors

per Iolanda G. Madariaga

Sergi Belbel torna a la Sala Gran del TNC inundant l’escenari de flors. Belbel ha fet baixar del prestatge dels clàssics catalans una obra -més aviat adaptació- que té un cert toc costumista, però que, en la seva particularitat, té quelcom d’universal. Amb el seu bon olfacte per a la teatralitat, ha volgut remarcar la comicitat de les anècdotes que solquen la trama, per sobre d’altres consideracions, per fer, de la història principal, un cant a la força i l’empenta d’unes dones soles. Unes dones que, sense creuar la línia del paper que la societat d’inicis del XX els va atorgar, troben la manera d’alliberar-se i ser en el sentit més ampli. Florentina i les seves amigues, amb el  contrapunt de la minyona Serafina, són i es proclamen “dones soles”; si bé no es tracta d’un al·legat pròpiament feminista, això les acosta molt a les simpaties del públic actual. D’altra banda, Belbel juga a portar la peça cap al vitalisme d’un Eduardo De Filippo -no sé fins a quin punt traint o no l’esperit de Mercè Rodoreda- de forma molt eficaç. Dóna un esperit coral a la posada en escena, remarcat per  l’escenografia de Max Glaenzel, que delimita l’espai escènic a la meitat de l’escenari deixant-nos prolongar la mirada cap a un irreal jardí ple d’hortènsies. No són les úniques flors que poblen l’escena, també hi ha un bon pom de bones actrius, d’entre les que sobresurt -pel mateix paper de Florentina- Mercè Sampietro, contrastant un cert ensopiment amb la determinació final. Amb la protagonista al piano, les tres amigues ens regalen uns números musicals que refresquen la memòria sentimental d’un Paral·lel extint. Llançades ja a la faceta més còmica, busquen la complicitat del públic; sobre tot la jove Zerafina/Elisabet Casanoves que fins i tot, corregeix a estones el seu proverbial papissotejar. I no els xicots no facin un bon paper... es que aquesta és una funció de dones per a tots els públics. Llàstima que la durada de l’espectacle no faci per als més joves, acostumats a funcions força més breus.