Dionís baixa a la Terra en forma de dona per a enfrontar-se ɑ El Suasenaguer, un policia que està obstinat a tancar un bingo il·legal de barri, on es reuneix cada tarda un grup de dones no només per a jugar, sinó també per a compartir les seves intimitats, les seves penes, les seves alegries, i alguna copeta d’anís. Servando, company de treball de El Suasenaguer, intentarà dissuadir-ho de les seves intencions, mostrant-li que en la vida a vegades cal ser més flexible i permissiu. Però el jove i fanàtic policia, obsessionat amb el compliment de la llei, desestimarà els seus consells, arrossegant a tots a un final tràgic i esgarrifós. Una versió libèrrima de Les Bacants en la qual abordem, sempre des de l’humor, l’eterna lluita entre l’apol·lini i el dionisíac, entre la rigidesa autoritària representada per El Suasenaguer i el món hedonista de Dionísia i les seves acòlites.
Finalista del premi Max a Millor adaptació o versió d’obra teatral de la XXVII edició 2024.
Las niñas de Cádiz traslladen a escena la seva arrel folklòrica. Ho fan construint una farsa que els serveix per denunciar situacions en què les dones (mares massa joves, dones rebutjades, o vídues sempre castigades pel marit o pel fill) pateixen el jou del patriarcat. Ho fan amb aquella fatxenderia indubtablement primària de versos rimats i paraulotes que sumen actiu al volum de les riotes. El gust és seu. La realitat és comuna. El discurs de denúncia i empoderament fa anys que ressona des del primer espectacle de T de Teatre (des de Petits contes misògins, per exemple, que van desgranant en tota la seva carrera amb major o menor i transitat fins a T'estimo si he begut o bé La dona fantasma, que ara presentaran a Buenos Aires). D'exemples, la cartellera en va plena: Elles#Cosas de chicas; No me toques el cuento...
La gràcia de la companyia és teixir la seva energia amb un deliri (una eina habitual en les al·lucinacions d'Els Joglars de Señor ruiseñor) i estirant el mite Dionisíac amb una mena d'esperit de l'empoderament. Aquí les dones crucificades pel patriarcat s'alliberen del jou i fan caure de quatre grapes els intolerants que no volen passar cap fissura al cànon establert. Ells, no s'imaginen que, en aquest terreny pantanós, tenen les de sortir amb la cua entre cames.
Té el seu mèrit convertir un recurs popular com la chirigota i donar-li d'argument per despropòsit i prim que sigui. Hi ha la frescor i, gratant en una capa més profunda (que, ai las, és probable que quedi desacreditada pel riure fàcil i el deliri) el reclam social. Jordi Prat i Coll va saber transformar un arqueològic Els Jocs Florals de Canprosa amb una peça que rebotava escarni al quinto, la Moreneta i a la música d'envelat, tot fent riota de les Englantines i del caciquisme imperant. Ara, les artistes amb Las bingueras de Eurípides tiren un foc d'artificis sense filtre, que cremi les vergonyes, que esclati l'alliberament.
