L'any 2008, el món sencer era sacsejat violentament per la caiguda d'un banc d'inversions nord-americà que s'acabava de declarar insolvent. Era Lehman Brothers, una entitat financera que desfermava així una crisi les conseqüències de la qual encara es deixen sentir avui. Qui hi havia rere aquella entitat i quina era la seva història?
La resposta la té un espectacle que explica les vivències d'una família jueva que va arribar des d'Alemanya al Nova York de mitjan segle XIX. Amb ironia, documentació i convidant-nos a la reflexió, el text ens permetrà seguir les diverses generacions de la família Lehman fins al moment de la caiguda del seu banc d'inversions, al principi del segle XXI. És, de fet, una passejada per la història del capitalisme que arrenca en les primeres transaccions comercials i acaba en fenòmens com la globalització.
Lehman Brothers és un nom difícilment esborrable dins el món de les finances que ara també quedarà lligat a l’art escènic gràcies a Lehman Trilogy, una exitosa i premiada trilogia de Stefano Massini (de qui, no fa gaire, vam poder assaborir aquella esplèndida Dona no reeducable protagonitzada per una magnífica Míriam Iscla) i que el Festival Grec, d’acord amb la intenció d’aquesta darrera convocatòria, ha programat a la Villarroel.
Gairebé tres hores de representació –que redueixen a més de la meitat el text i els intèrprets de l’obra original– mostren d’una manera reeixida l’ascens (i la caiguda) d’una nissaga d’origen jueu procedent d’un petit indret de Baviera que a mitjan segle XIX va emigrar als Estats Units, on, des d’aquella primera i modesta botiga de teixits a Alabama fins a la creació del banc i la irrupció espectacular a la borsa de Nova York, van crear del no-res un autèntic imperi.
Els sis intèrprets, molt ben dirigits per Roberto Romei, juguen amb precisió i expressivitat les seves cartes, i formen un grup cohesionat que assoleix bons moments corals –amb escenes gairebé coreogràfiques d’una gran plasticitat– i destacats treballs individuals. Santi Ricard, Òscar Muñoz i Jordi Rico –que interpreten els tres germans protagonistes– capitanegen el grup. David Vert, Jacob Torres i Rubén de Eguía –com a fills i nét dels anteriors– els segueixen a bon ritme. Un ritme que de vegades esdevé frenètic i d’altres serenament pausat i que sotmet els actors a un treball realment esgotador.
El relat de 160 anys d’història es fragmenta en curts i successius parlaments que, posats alternativament en boca de cadascun dels membres Lehman, s’expressen sempre en tercera persona. Esquitxat de pinzellades iròniques que humanitzen els personatges i els atorguen la seva pròpia veu, la narració se centra en la seva trajectòria professional, però no oblida transmetre alguns dels principis que van regir la vida personal –estretament vinculada a la religió jueva– dels seus protagonistes.
Dividit en dues parts, la primera esdevé apassionant i dinàmica; la segona, en què hi ha un interessant gir dramatúrgic, tot i ser “físicament” molt més accelerada, es fa un xic més feixuga i pesant.
Tot i amb això, Lehman Trilogyés un bon muntatge del qual també cal destacar-ne l’excel·lent traducció de Carles Fernández Giua.