Hi ha a Barcelona pocs espais tan difícils on representar un
espectacle de gran format. Segurament després de la Sala Gran del TNC, el
Teatre Grec de Montjuïc estigui en una gens distanciada segona posició.
Inaugurar el Festival Grec, doncs, té alguna cosa de regal enverinat cap a
l’equip artístic responsable de fer arribar una obra de text a les 2.000
butaques amb unes condicions, les inherents a l’aire lliure, que es sumen a la
lupa amb la que el públic de l’estrena contempla el resultat.
Les bruixes de Salem és sense dubte una bona –molt bona-
opció per obrir un Festival Grec. Les commemoracions del centenari d’Arthur
Miller, la temàtica de la cacera de bruixes de McCarthy a través d’una comunitat
puritana de Massachussets a finals del segle XVII, el mirall amb les
conseqüències a les que avui en dia ens aboca el discurs de la por o fins i tot
recuperar el teatre de text a l’Amfiteatre –sovint escàs- amb un títol que fa
temps no es representa a la nostra cartellera, són motius de pes per aplaudir
tal decisió.
La producció del Grec, Teatre Romea i Centro Dramático
presenta el text de Miller amb una correcció a estones tediosa, amb una
direcció d’Andrés Lima a la que li falta força, tota la que Lluís Homar aporta quan
entra a escena i minimitza la resta de l’extens repartiment. Dubto de fins a
quin punt calen, en la versió del text que se’ns presenta, aquelles cites de
Miller i referències al més pur estil Wikipèdia que ens fan sortir del text que
estem veient i que em transmeten una innecessària condescendència amb
l’espectador.
Les dues hores i mitja avancen sense pausa a trompicons i,
per fi, sembla que l’obra aixeca el vol amb l’escena final del judici, que
Homar lidera rotund al costat d’una Anna Moliner que sobresurt, del millor de
la nit juntament amb Nora Navas. Malauradament de nou ens trobem a l’aire lliure amb un espai
escènic pensat per a un lloc tancat, amb una construcció a base de nivells i
planxes de fusta que mai acaba de quedar ben definida (cada personatge marca
l’accés a escena per on li sembla) i que al final resulta gens pràctica quan
vol marcar un previsible efecte final de “reclusió”.
