L'any passat va fer un segle del naixement d'Arthur Miller, un dramaturg l'obra del qual es caracteritza per una forta càrrega social i política, amb un esperit crític que, a Les Bruixes de Salem, al·ludeix a un episodi d'histèria col·lectiva registrat a Salem (Massachusetts) el 1692.
Una petita comunitat rural amb unes normes religioses i de conducta especialment estrictes es veu sacsejada per un rumor: una de les noies del poble és víctima d'un malefici. La sospita que hi ha bruixes a la comunitat i els enfrontaments entre colons per la possessió de terres acabaran provocant la cruel condemna a mort de prop de vint-i-cinc persones, la major part de les quals eren dones.
L'atmosfera opressiva i irracional que es viu al Salem de l'obra va ser creada, però, com a reflex de l'ambient que es vivia als EUA dels anys cinquanta, durant un maccarthisme del qual Miller mateix va ser víctima. De fet, l'any 1957 va ser acusat de desacatament al Congrés per no haver volgut revelar noms de suposats comunistes americans, una sentència que finalment va ser anul·lada.
Hi ha a Barcelona pocs espais tan difícils on representar un espectacle de gran format. Segurament després de la Sala Gran del TNC, el Teatre Grec de Montjuïc estigui en una gens distanciada segona posició. Inaugurar el Festival Grec, doncs, té alguna cosa de regal enverinat cap a l’equip artístic responsable de fer arribar una obra de text a les 2.000 butaques amb unes condicions, les inherents a l’aire lliure, que es sumen a la lupa amb la que el públic de l’estrena contempla el resultat.
Les bruixes de Salem és sense dubte una bona –molt bona- opció per obrir un Festival Grec. Les commemoracions del centenari d’Arthur Miller, la temàtica de la cacera de bruixes de McCarthy a través d’una comunitat puritana de Massachussets a finals del segle XVII, el mirall amb les conseqüències a les que avui en dia ens aboca el discurs de la por o fins i tot recuperar el teatre de text a l’Amfiteatre –sovint escàs- amb un títol que fa temps no es representa a la nostra cartellera, són motius de pes per aplaudir tal decisió.
La producció del Grec, Teatre Romea i Centro Dramático presenta el text de Miller amb una correcció a estones tediosa, amb una direcció d’Andrés Lima a la que li falta força, tota la que Lluís Homar aporta quan entra a escena i minimitza la resta de l’extens repartiment. Dubto de fins a quin punt calen, en la versió del text que se’ns presenta, aquelles cites de Miller i referències al més pur estil Wikipèdia que ens fan sortir del text que estem veient i que em transmeten una innecessària condescendència amb l’espectador.
Les dues hores i mitja avancen sense pausa a trompicons i, per fi, sembla que l’obra aixeca el vol amb l’escena final del judici, que Homar lidera rotund al costat d’una Anna Moliner que sobresurt, del millor de la nit juntament amb Nora Navas. Malauradament de nou ens trobem a l’aire lliure amb un espai escènic pensat per a un lloc tancat, amb una construcció a base de nivells i planxes de fusta que mai acaba de quedar ben definida (cada personatge marca l’accés a escena per on li sembla) i que al final resulta gens pràctica quan vol marcar un previsible efecte final de “reclusió”.