Maria Rosa

informació obra



Direcció:
Carlota Subirós
Intèrprets:
Albert Ausellé, Lluïsa Castell, Adrià Diaz, Jordi Figueras, Sergi Gibert, Toni Guillemat, Mar del Hoyo, Borja Espinosa, Francesc Lucchetti, Salvador Miralles, Manel Sans
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Marta Rafa
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Damien Bazin
Ajudant de direcció:
Ferran Dordal
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, Teatres en Xarxa
Autor:
Jennifer Tremblay
Traducció:
Cristina Genebat
Sinopsi:

Un dels grans tresors del nostre patrimoni amb una mirada actual.

El clàssic d’Àngel Guimerà per redescobrir un dels personatges més suggeridors del teatre català. Una història d’assassinats, venjances, passions ocultes i tensions sexuals per oferir-nos també, i sobretot, un retrat de la precarietat laboral del món obrer i una denúncia de les injustícies socials.

Crítica: Maria Rosa

26/01/2016

Des de la perspectiva actual

per Iolanda G. Madariaga

Anar a retrobar la Maria Rosa (1894) d’Àngel Guimerà al TNC i veure que llueix tan fresca, tan immediata i tan actual produeix una estranya sensació que es mou entre la satisfacció de comprovar la vigència del clàssic i el vertigen de no haver pogut enterrar les tremendes contradiccions humanes que fa paleses l’obra. Carlota Subirós que signa una versió respectuosa amb l’essència de l’original, ha aconseguit la màgia de bastir un espectacle actual al voltant d’un drama antic i empolsinat i, fins i tot, menystingut per alguns. Subirós ha volgut descontextualitzar el text del moment històric en què es va escriure i servir-lo amb una bona dosi d’anacronismes visuals i sonors. I és gràcies a aquesta mirada desinhibida i sense complexes que l’actual Maria Rosa pren volada. Suren de l’espectacle -sense subratllats-, les dures condicions de vida d’uns treballadors embrutits pel desarrelament i el propi sistema de treball i el profund masclisme que dona dimensions tràgiques al seu esdevenir quotidià. Una única i sincrètica escenografia que fa referència a tots els escenaris del drama sense aturar-se en cap, acull els personatges en el seu viatge a enlloc: espectacular metàfora la de Max Glaenzel que redimensiona l’escenari magnificant-lo i de passada fent-nos conscients de la petitesa d’aquells que el transiten. Són petits, humils (i també humiliats) constructors d’una carretera que alguns d’ells no veuran mai acabada, un camí que qui sap on els porta. Però aquests senzills personatges van creixent i creixent en el cos i la veu d’un magnífic elenc del que Subirós ha sabut trobar la precisa unitat de to en una peça que, malgrat els clars protagonismes, parteix d’un plantejament força coral. Encert de ple en fer pujar de nou Mar del Hoyo com Maria Rosa als escenaris barcelonins després del bon gust que ens va deixar a Adiós a la infancia, un aventi de Marsé (Oriol Broggi, 2013). Molt bona feina la dels joves Albert Ausellé/Badori i Borja Espinosa/Marçal en el seu duel per l’amor de Maria Rosa. Remarcable també el treball dels joves graduats de l’Institut del teatre que han fet créixer els seus personatges molt ben acompanyats per l’experiència de Francesc Lucchetti (en Gepa, és clar!) i Jordi Figueres. D’entre tots, però, hi ha l’estimable parella que fan la Tomasa i en Quirze: grans, molt grans Lluïsa Castells i Manel Sans! Ells fan possible que aquests grup de “sense llar” amb contracte en precari del segle XIX ens siguin tan propers.


Trivial