Anar a retrobar la Maria Rosa (1894) d’Àngel Guimerà al TNC
i veure que llueix tan fresca, tan immediata i tan actual produeix una estranya
sensació que es mou entre la satisfacció de comprovar la vigència del clàssic i
el vertigen de no haver pogut enterrar les tremendes contradiccions humanes que
fa paleses l’obra. Carlota Subirós que signa una versió respectuosa amb
l’essència de l’original, ha aconseguit la màgia de bastir un espectacle actual
al voltant d’un drama antic i empolsinat i, fins i tot, menystingut per alguns.
Subirós ha volgut descontextualitzar el text del moment històric en què es va
escriure i servir-lo amb una bona dosi d’anacronismes visuals i sonors. I és
gràcies a aquesta mirada desinhibida i sense complexes que l’actual Maria Rosa pren volada. Suren de l’espectacle
-sense subratllats-, les dures condicions de vida d’uns treballadors embrutits
pel desarrelament i el propi sistema de treball i el profund masclisme que dona
dimensions tràgiques al seu esdevenir quotidià. Una única i sincrètica escenografia
que fa referència a tots els escenaris del drama sense aturar-se en cap, acull
els personatges en el seu viatge a enlloc: espectacular metàfora la de Max
Glaenzel que redimensiona l’escenari magnificant-lo i de passada fent-nos
conscients de la petitesa d’aquells que el transiten. Són petits, humils (i
també humiliats) constructors d’una carretera que alguns d’ells no veuran mai
acabada, un camí que qui sap on els porta. Però aquests senzills personatges
van creixent i creixent en el cos i la veu d’un magnífic elenc del que Subirós
ha sabut trobar la precisa unitat de to en una peça que, malgrat els clars
protagonismes, parteix d’un plantejament força coral. Encert de ple en fer
pujar de nou Mar del Hoyo com Maria Rosa als escenaris barcelonins després del
bon gust que ens va deixar a Adiós a la infancia,
un aventi de Marsé (Oriol Broggi, 2013). Molt bona feina la dels joves
Albert Ausellé/Badori i Borja Espinosa/Marçal en el seu duel per l’amor de
Maria Rosa. Remarcable també el treball dels joves graduats de l’Institut del
teatre que han fet créixer els seus personatges molt ben acompanyats per l’experiència
de Francesc Lucchetti (en Gepa, és clar!) i Jordi Figueres. D’entre tots, però,
hi ha l’estimable parella que fan la Tomasa i en Quirze: grans, molt grans
Lluïsa Castells i Manel Sans! Ells fan possible que aquests grup de “sense llar”
amb contracte en precari del segle XIX ens siguin tan propers.
