Un dels grans tresors del nostre patrimoni amb una mirada actual.
El clàssic d’Àngel Guimerà per redescobrir un dels personatges més suggeridors del teatre català. Una història d’assassinats, venjances, passions ocultes i tensions sexuals per oferir-nos també, i sobretot, un retrat de la precarietat laboral del món obrer i una denúncia de les injustícies socials.
Carlota Subirós (Barcelona, 1974) (...) ho ha fet a la seva manera —i de quina manera!—, jugant amb la percepció que en reben els espectadors de la Sala Petita del TNC. Per una banda, una 'Maria Rosa' visualment i estèticament contemporània. I per una altra, textualment i fidelment situada a l'època. Per això, la màquina de rentar moderna del fons de l'escenari, les cadires i la taula de càmping, el vestuari, el corrent elèctric dels llums d'alerta, els palets del magatzem sobre un altell alçat... contrasten amb les pessetes, els jornals, les quinzenes, la nova carretera —diu que Guimerà es va basar en un fet real de l'època d'una carretera de Solivella, a la Conca de Barberà, i per això hi surt el bitxo i el tòpic entre Reus i Tarragona, ciutats veïnes—, l'asfalt negre, el carro, la incomunicació amb Ceuta, l'esperança epistolar, el tracte discriminatori de la dona i l'analfabetisme dels peons.
Carlota Subirós, amb la seva versió, ha tallat de soca-rel el dilema de si les obres d'Àngel Guimerà són vàlides avui mateix o si han de passar al bagul de la història. I ha demostrat que el llenguatge sòlid de l'autor, la seva fusteria dramatúrgica i fins i tot el costumisme i el realisme social de l'època transcendeixen el moment en què les va escriure i les va estrenar i es converteixen, subliminalment, en un reflex universal de tots els temps: l'amor i l'odi, la violència de gènere, la misèria del treball, les penúries de la societat més desvalguda...
Els dos grans protagonistes de l'obra i també d'aquest muntatge són l'actriu Mar del Hoyo (Barcelona, 1985) i Borja Espinosa (Barcelona, 1976). Serà difícil oblidar l'empremta que deixen en els seus dos personatges: Maria Rosa i Marçal. Però la brigada, diguem-ho així per ser fidels a l'ambientació de l'obra, té altres intèrprets essencials que fan que tot s'encadeni en una concentració d'una hora i tres quarts —més reduïda que altres versions— sense cap trencall: la Tomasa de Lluïsa Castell, una dona lluitadora entre homes peons; el Quirze de Manel Sans, el seu home i germà de Maria Rosa; o el Gepa de Francesc Lucchetti, amb el record del fill mort; i encara el Badori d'Albert Ausellé, antic amic de Maria Rosa i de l'absent i fugitiu Andreu, en una verema. (...)