Maria Rosa

informació obra



Direcció:
Carlota Subirós
Intèrprets:
Albert Ausellé, Lluïsa Castell, Adrià Diaz, Jordi Figueras, Sergi Gibert, Toni Guillemat, Mar del Hoyo, Borja Espinosa, Francesc Lucchetti, Salvador Miralles, Manel Sans
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Marta Rafa
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Damien Bazin
Ajudant de direcció:
Ferran Dordal
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, Teatres en Xarxa
Autor:
Jennifer Tremblay
Traducció:
Cristina Genebat
Sinopsi:

Un dels grans tresors del nostre patrimoni amb una mirada actual.

El clàssic d’Àngel Guimerà per redescobrir un dels personatges més suggeridors del teatre català. Una història d’assassinats, venjances, passions ocultes i tensions sexuals per oferir-nos també, i sobretot, un retrat de la precarietat laboral del món obrer i una denúncia de les injustícies socials.

Crítica: Maria Rosa

26/01/2016

Maria Rosa porta malles

per Teresa Ferré

Aquesta és una Maria Rosa vista en perspectiva general, és a dir, des de la darrera fila de la Sala Petita del TNC. Està molt bé sortir de la zona de confort de les files reservades als crítics, perquè ens permet advertir els nostres lectors. Cal comprar entrades unes quantes fileres més endavant, si no es perdran diàlegs perquè no entendran els intèrprets. Excepcions, dues: Lluïsa Castell i Francesc Lucchetti.

D’altra banda, la vista d’ocell ens permet posar de manifest el magnífic treball de direcció d’actors i l’efectiva concepció dels espais en les diferents situacions que signa Carlota Subirós. Gran encert en les escenes de grup, transicions impactants i una escenografia de pocs elements i força humils per potenciar la història d’uns desarrapats. Perquè d’això es tracta, d’un context que mostra la vida d’uns treballadors en una mena de campament mentre construeixen una carretera.

La misèria no entén d’èpoques; la mateixa en temps de Guimerà que actualment. El contingut és el punt que ens ha fet connectar passat i present. La resta és forma, és a dir, Maria Rosa porta malles. Subirós, doncs, s’ha allunyat d’una proposta de tesi o amb intencionalitat i ha servit el clàssic amb una estètica contemporània.

Maria Rosa és una història tan bèstia, tan visceral, que li ha demanat a la directora un to diferent dels treballs que li havíem vist. Un volum i expressivitat que fan que el públic s’enganxi a la tragèdia, de la mateixa manera que la protagonista no pot evitar encendre’s quan té a prop Marçal. El llenguatge hi va a favor, barreja de poesia i parla popular d’uns personatges amb profunditat humana. També hi ajuda la química entre els dos protagonistes: el fantàstic descobriment de Mar del Hoyo com a Maria Rosa, a qui seguirem de ben a prop, i la solvència de Borja Espinosa que, quan rebaixi alguns moments massa testosterònics, farà un gran pas professional amb aquest Marçal. De la resta brilla a cada intervenció la magnífica Lluïsa Castell, una Tomasa molt ben acompanyada gràcies al gran actor que és Manel Sans.

Text publicat a la revista Butxaca.

Trivial