Marits i Mullers

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Andreu Benito, Joan Carreras, Mònica Glaenzel, Sandra Monclús, Mar Ulldemolins, Lluís Villanueva
Producció:
Heartbreak Hotel, La Villarroel, Teatro de La Abadía , Trànsit Projectes
Autoria:
Sarah Kane
Traducció:
Anna Soler Horta
Sinopsi:

Alex, escriptor i professor de literatura, i la seva dona Carlota, que treballa en una revista d'art, no poden creure's que els seus millors amics, Alicia i José Luis, aparentment una parella perfecta, hagin decidit separar-se. A partir d'aquesta notícia, la parella comença a plantejar-se si el seu matrimoni es basa en una relació realment sòlida.

"Marits i Mullers" és una adaptació del guió escrit per Woody Allen, de la pel·lícula homònima que es va estrenar l'any 1992. Protagonitzada per ell mateix i per qui va ser la seva parella, l'actriu Mia Farrow, aquest film es va endur el premi BAFTA al Millor Guió Original i va ser un èxit tant de crítica com de públic.

Àlex Rigola, per la seva part, ja va portar aquest espectacle al Teatro de la Abadía de Madrid, el 2013, i ara ha preparat la versió en català d'aquesta comèdia sobre les relacions de parella que signa el genial director nord-americà.

Àlex Rigola, premiat en la categoria de director juntament amb El público. Premis de la Crítica 2015.

Mar Ulldemolins, premiada en la categoria d'actriu de repartiment per aquest espectacle i Incerta glòria. Premis de la Crítica 2015.


Crítica: Marits i Mullers

04/10/2015

Humor a cops de puny

per Christian Machio

A l’hora de triar un dels seus guions cinematogràfics per dur-lo a escena, segurament el propi Woody Allen hagués optat per un dels de la seva primera etapa, quan el diàleg fluïa sense pilot automàtic i cada frase pronunciada pels seus personatges queien amb la contundència de qui s’atreveix a dir el que en aquell moment ningú s’atrevia a dir.

Ja fa més de 20 anys que Woody Allen amb Marits i Mullers va anar al moll de l’os de la felicitat de les relacions de parella i va burxar allà on fa mal, com fa mal el queixal que cal arrencar d’arrel, seguint els símils del film.

I fa només un parell d’anys Àlex Rigola va estrenar a Madrid una versió escènica pròpia a partir de la pel·lícula i que bàsicament segueix fil per randa i amb escrupolosa pulcritud els seus diàlegs, autèntics protagonistes d’una funció que té lloc al voltant d’una taula de centre i uns sofàs. I un llibres de fotografies d'aquells de sobretaula, enormes i que ningú llegeix.

Per a la producció catalana Rigola ha optat per bona part del seu equip habitual i, tal com feia amb el repartiment castellà, rebateja als personatges amb el nom propi dels actors. Una curiosa pàtina de naturalitat que reivindica encara més el joc teatral de la proposta. En cap moment trobem a faltar elements cinematogràfics.

El públic palpa, gairebé de manera literal, la compenetració dels actors en una posada en escena que sap donar valor a la proximitat amb l’espectador. Nosaltres som amb ells, compartim el mateix aire i les mirades còmplices de qui sap de que parlem. I no perquè sí.

La decisió de traslladar l’acció a l’ara i aquí, tanmateix, a estones em desconcerta davant d’uns personatges que són inequívocament novaiorquesos i amb uns tics d’esnobisme cultural més propis de fa vint anys que no pas dels nostres dies.


Trivial