L’Adam i l’Eva, la típica parella perfecta que tots coneixem, han organitzat un sopar d’amics per inaugurar el pis que s’acaben de comprar. Mentre esperen, el David, el solter del grup, els anuncia que els vol presentar la seva nova xicota. Fins aquí tot normal, el típic sopar de parelles. El problema serà que, segons l’Adam, és impossible que el David tingui parella perquè no hi ha persona al món amb qui es pugui entendre. La sorpresa serà quan en David els expliqui que ella ja és allà, al nou pis. I és que la parella del David no és precisament… típica. Què podem fer quan ens han ficat al cap que necessitem trobar la nostra mitja taronja per ser feliços? Una obra sobre fílies, prejudicis i relacions.
Sílvia Navarro i la companyia LaCanina aborden un nou punt de paròdia surrealista. Com si fos un Vernissatge de Havel, els amfitrions aniran sent cada cop més antipàtics i el públic es decantarà cap a la puresa ingènua del convidat. En realitat, en aquesta celebració del pis nou hi ha moltes ganes de figurar i apareix l'ombra ridícula consumista del "jo sóc millor que tu perquè tinc els electrodomèstics de gamma alta que mai podràs adquirir".
Els amics no ho són tant quan les seves vides van separant-se i van mostrant la ridiculesa esperpèntica, un egoisme exacerbat, una por i un conformisme que adorm l'ànima revolucionària de la joventut. Tot s'acomoda millor si tens un lavabo amb llums de discoteca i que tira un raig d'aigua per no haver d'embrutar-se amb el paper de vàter o una Alexa que posa la música adequada a cada moment, aparentment. En aquest estadi de comoditats, les pel·lícules romàntiques i les seves bandes sonores prenen un lloc determinant en aquesta trobada kafkiana pels seus personatges convidats fantasmes (que no es poden revelar). La situació és tant extrema que costa mantenir el to realista del principi dels personatges. Els seus comportaments i els seus rostres són cada cop més una caricatura, amb uns situacions que els deixen en evidència i que diverteixen (i incomoden, en part) al públic.
LaCanina busca aquest viatge, que va del realisme quotidià als personatges estrafolaris com aquella Fly me to the moon, una volta més al teatre de l'absurd, eliminant segurament el seu costat més tètric (Les cadires). El teatre de Sílvia Navarro ha indagat per altres camins, com el del documental inspirat en els fotoreporters de guerra Gerta Pohorylle i Endre Ernö Friedman (creadors del pseudònim Robert Capa), a Negatius. La comèdia de Mitja taronja entra al club del teatre dels amics adults desenganyats dels companys de la joventut: La paròdia glaça el riure quan ensenya el patetisme dels protagonistes: L'ombra del maltracte ja no fa gràcia. La companyia busca aquesta paradoxa per fer un retrat cru de l'aparent feliç superficialitat.
