Pujar les muntanyes per veure el paisatge és un privilegi de fa poc més d'un segle. L'alpinisme de marcar cims i rècords no té res a veure amb carenar per escapar d'un perill, o de la gana. Diuen que Petrarca és l'autor del primer text sobre alpinisme quan relata la pujada al Mont Ventoux. Es podria qüestionar pensant en les temptacions del diable a Jesús durant el desert: "Després el diable se l’enduu dalt d’una muntanya molt alta, li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: Et donaré tot això si et prosternes i m’adores" (Mateu 4, 8-9). En fi. Kor'sia s'ha inspirat en aquest text per preguntar-se sobre la relació de la humanitat del segle XXI (en general) amb la Natura. La cova i el cim es veuen des d'un aparador, una vitrina que podria recordar a la del Zoo i el Floquet de Neu. Ja està tot dit: la Natura avui, es viu des del turisme de peixera. Lúcida imatge. Per cert, en aquest diàleg amb la Natura també hi ha insistit animal religion a Sota terra. En el moviment de contacte i notable desplaçament transporta a una dansa quasi ritual, orgànica, animal. Ressona a l'espectre de Humanhood (Infinit, Orbis, Sphera, Torus, Zero).
Kor'sia és ambiciosa en la producció generant sorpreses (com l'aparició, quasi màgica, del Mont Ventoux) i amb una dansa aèria, acrobàtica molt estètica. Són braços que s'agiten enèrgicament, però no commouen. Poden ser esculturals, però els hi falta una intensitat en la majoria dels passatges (segurament, l'excepció és l'estaticisme final). Juguen amb una estructura escandalosament similar de la seva Giselle: Una arrencada en primer pla i, sobretot, el joc de mostrar la barra que subjecta aquella muntanya poderosa. No són ells que fan el cim, és la carena que es fa més accessible.
Kor'sia es presenta com una de les companyies més potents que emergeixen de la capital de l'Estat espanyol. S'han guanyat amb feina els favors de les coproduccions (també internacionals). Ara els hi falta tensar el preciosisme i aportar unrr relat o alguna emoció. No és suficient una coreografia preciosa. De fet, l'at és també un privilegi de les societats qe no han de maldar per sobreviure. Pujar a la muntanya o crear un espectacle, pel sol fet de contemplar-lo, té un bonic paral·lelisme que han oviat d'incidir-hi. Expliquen que, en aquesta Natura plastificada, ells descobreixen que els humans mateixos són Natura. Però en la peça no queda reflectit, no se sap veure tampoc aquest fil dramatúrgic.
