La Carla Rovira, actriu, educadora i investigadora (tres coses que cotitzen a la baixa al nostre ara i aquí, i sobre el que ella s'encarrega d'ironitzar amargament) es va proposar fer un espectacle 'per a tots els públics' diferent, i vaja si ho ha aconseguit! Deixant a banda el títol (no us preocupeu, no és en anglès, si és que no ho demaneu expressament) llarg i difícil de recordar, tot i que molt definitori, la proposta, tota ella, pot classificar-se d'inclassificable, si se'm permet el joc de paraules.
Us explico la mecànica: passem per tres espais. Primer, es presenten els 'pollastres' juvenils i donen pas a la gallina, la Carla, i mentre els primers (hauríem de dir primeres, tot eren nenes i preadolescents) s'enduen als més jovenets del públic (en aquest cas, no hi havia petits) a dins a preparar-ho tot, els adults restem amb ella, que ens fa cinc cèntims de com hem arribat fins aquí (retòric). Llegim un seguit de preguntes, que hem d'endevinar si les han fetes un adult o un infant (primer repte, i primera lliçó, no hi ha tantes diferències), i les respostes ens van donant pistes sobre les inquietuds que han donat orígen a la seva proposta: adults, nens, tòpics, realitats... ni els infants són estúpids ni ser adult és garantia de res. Bé, i passem a la sala.
Nua, buida gairebé, amb taburets i coixins, seiem i saludem les gallines joves i els nois i noies que abans s'havien endut, i acomodats contemplem un vídeo on nens i nenes responen a preguntes sobre què és el teatre... i també sobre el dolor.
Aquí ja toquem el moll de l'os del que serà aquesta experiència, ja que és més això que no pas un espectacle, o allò que entenem com a espectacle. Nens i adults, comencem a parlat d'allò que ens causa dolor, enfrontem les nostres mirades i mirem dins nostre, a voltes en parelles, formades per un infant/jove i un adult. La Carla ens ajuda interpretant un 'dolorós' monòleg on s'esquinça (en sentit figurat o no) davant nostre.
Al final, passem al galliner (em pregunto si amb la mala bava de ser una paraula que també s'utilitza en teatre) on molts i moltes es presenten i parlen d'allò que els agrada i què no a la vida.
Com deia, una experiència, on una de les coses que més crida l'atenció és la naturalitat amb que ho enfronten els més jovenets, actrius i públic. Probablement tots sortim amb la convicció que amb els nens podem (i hauríem de) parlar absolutament de tot, perquè ells viuen les realitats de la vida i del seu interior, sense esperar que nosaltres se les descobrim, això sí, com ella ens explica després, mirant bé com ho fem i amb quin llenguatge.
La Carla sempre es dota d'aquests (insisteixo, aquestes generalment) assistents que poden anar dels 7 als 14 anys, i que troba allà on va en tallers de teatre o d'altres activitats. En el cas de Barcelona, del Col·lectiu de Sant Agustí...
Es pot fer un teatre que sigui, allò que precisament reclamava Federico García Lorca a 'Comedia sin título': ¿Por qué hemos de ir siempre al teatro par ver lo que pasa y no lo que nos pasa?.
