Els tres servents estan acostumats a complir les ordres de Mr. Bo. Porten tota una vida al seu servei, des que Bo era un nen. De vegades s'imaginen com podria ser el món si ells fossin els amos, cosa que significaria exercir el poder.
Quan el senyor Bo era petit els servents van tenir l'oportunitat de dir-li "No!", però no ho van fer. Ara sorgeix una nova oportunitat, una oportunitat per a tothom.
Marie de Jongh està especialitzada en l'àmbit del teatre per a tots els públics. Les seves obres són de creació pròpia, amb un estil genuí, basat en la creativitat de Jokin Oregi, autor i director de la companyia. Amb una clara vocació intergeneracional, Marie de Jongh defineix els seus treballs com a “teatre infantil per a adults i teatre adult per a nens”.
La màscara desarma l'antagònic de veure la seva gestualitat. És com si es reduís una font d'informació de la comunicació. I, llavors la posició del cos, es revela infinita. Marie de Jongh ha optat aquest cop per uns rostres surrealistes, com gotes d'aigua que tenen personalitat. Un bigoti, unes ulleres o, sobretot, un tirabuixó guanyen un pes essencial en la relació dels personatges, en conèixer qui disposa del poder.
A Mr. Bo s'imagina, diu la sinopsi, tres servents, que han cuidat l'amo des de la infància. Des del seu lloc de privilegi, mai ningú ha provat de corregir les seves rebequeries. De fet, ressona a una bona idea però massa farsescament executada d'Els Joglars a VIP. El grup dirigit per Ramon Fontseré erigien la criatura de la família de dictador, en aquella obra. De fet, també els de l'Estaquirot Teatre estiraven les orelles a les criatures massa viciades (En Jan Totlifan).La situació en la peripècia de Marie de jongh es reprodueix sense els rols de la família. O potser es pot interpretar que aquests servents són els membres de la família que ja han perdut els seus rols de pares, avis i tiets?
El Poder és el tirabuixó que li va creixent, amb els anys, a la closca. I que, a la nit, guarda en una urna com aquella rosa de La Bella i la bestia. Segurament, la peça no té la potència d'anteriors treballs d'aquesta companya com Amour, Estrella, però són honestos amb la proposta en la qual recuperen el seu excel·lent treball de mim (a Ikimilikiliklik van apostar pel conte representat i eliminant les màscares, amb un resultat desigual), a favor d'una dramatúrgia. És cert que no troben un gir final tan commovedor com en treballs anteriors, però no abandonen la seva idea inicial. És d'agrair.