Murmut

Teatre

informació obra


Sinopsi:

 “Que el món era fràgil ja ho sabíem. Després del 2020, però, l’evidència ens ha esclatat a les mans. I allò que per algú era una mania o una obsessió, ara és un lloc compartit. Un nexe que ens uneix i ens separa al mateix temps, com una paret feta de gel hidroalcohòlic”. Murmut barreja a l’escenari els universos creatius de Jordi Palet i Toni Ubach, l’objectual i el musical, per parlar-nos de la necessitat de sentir-nos segurs, contraposada amb la constant sensació d’inseguretat. Ho fan a través dels objectes i el so com a mitjà d’expressió teatral, fent ús de la paraula com un material més, i amb la complicitat d’un creador que sempre ha seduït a la companyia, Xavier Bobés.

L’espectacle, que neix de dos laboratoris amb Xavier Bobés i un amb Pablo Messiez -al Festival IF i l’Obrador de la Sala Beckett-, compta amb la producció de Farrés Brothers i Cia. És, doncs, el tercer muntatge per a adults de la companyia, després d’Equilibristes (2010) i La visita de la vella dama (2017). Aviat farà 20 anys que treballen amb trastos, gestos, paraules, ninots i històries poc transitades. Jordi Palet, director i dramaturg de la companyia, fa d’actor en aquest espectacle. Toni Ubach, il·luminador, hi fa la música. Dos intrusos amb ganes de compartir escenari… des de dins.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Murmut

13/03/2024

De claus, panys i intimitats

per Jordi Bordes

Farrés Brothers, companyia de teatre per a tots els públics, ha presentat la seva tercera aventura adreçat als adults, després d'Equilibristes i La visita de la vella dama. En aquest cas, parteixen d'un muntatge de creació en què un dels intèrprets és l'habitual director i dramaturg, Jordi Palet. Aquest Murmut ens remet als calaixos de casa l'àvia, a l'armari dels tuppers orfes de tapa, a l'estanteria de les tasses i els records de viatges i de bateigs i casaments de tota una saga familiar.

Jordi Palet i Ton i Ubach remenen en els mals endreços i proven de rescatar, des d'un teatre de l'absurd i un espai sonor que incorpora sons a capes (com en un bucle prodigiós), el tacte de l'intangible. Ho fa amb pessics de nostàlgia, de vergonya, de ridiculesa, en fi, de vida. Són generosos i honestos quan despleguen de les golfes des de cassetes a cascos de moto, entre aigua del Carme (o de Lourdes) i la fragància intensa d'Heno de Pravia.

Jordi Font construïa una història entre les tietes i la casa pairal a Ells i jo. Viu el Teatre imaginava un espai abstracte on s'emmagatzema els objectes perduts (Hop!), quasi com a Les croquetes oblidades de Clàudia Cedó per a Les Bianchis). Escarlata, també relata una història a partir de les andròmines localitzades per casa, en ple confinament. C.U.L. desplega el vol, però té l'habilitat de tornar-lo a aterrar amb un pèl llarg d'una espectadora, el misto que apareix a l'inici i la màgia del funambulisme.

Murmut aconsella, sempre, guardar una clau de reserva en un lloc insòlit. El problema és que, amb els anys, ja ningú recorda quins panys responen a aquella peça. Potser Farrés Brothers ha acabat perdent també el sentit de l'espectacle. La remor de les claus, la desorientació dels personatges, els trucs rudimentaris, però efectius són ingredients d'una suculent recepta. Però per cuinar-los li falta una mà externa que dosifiqui la sal i les espècies imprescindibles per a convertir-lo en un guisat calmat i reparador.