Marga Socias & Els mals Endreços es reconeixen intoxicats per l’univers sonor. E la seva conferència performativa, evidentment divertida i provocadora, atorguen al sentit de loïda un protagonisme creixent sobre el de la vista. Socias, que havia treballat durant anys amb els Teatro de los Sentidos, ha trobat la manera de reduir la preponderància de la vista, sense necssitat de la foscor ni de tar els ulls; símplement provant de desgranar tot allò que arriba a les oïdes i provant de sistematitzar-ho
A Orelles, fan una explicació tant genuïna com rocambolesca sobre la possibilitat d’educar les orelles i prendre consciència a allò que es vol escoltar. Com és possible creure's l'algoritme d'Spotify que tria entre tot l'univers musical allò que ens agradarà escoltar i no buscar la manera de discernir què ens és fèrtil què tòxic en el món dels sorolls? Socias té la sensibilitat intuïtiva per trobar forats negres a Tàrrega (com a The Hole &Corner Travel Agency). De la mateixa manera, és capaç d’orquestrar un pla per rebel·lar-se del món actual amb un pacte amb les plantes (Si fóssim flors) o de detectar l’interès per la lectura més enllà del que expressa la raó (Biblioteca de la curiositat infinita). L’espai i la carpeta individual per a cada espectador d’Orelles parteix d’uns elements escenogràfics reciclats, una insistència en el treball de Thomas Roper.
Socias, amb la seva verborrea i el posat de conferenciant experimentada, de professora que vol avluar els seus alumnes en una sessió de coaching té tot un món de denúcia al consumisme. Ho fa sumant-se, aparentment,, a l'enemic: Reconeixent-li els valors i les seduccions fins a caicaturitzarlo. ridículament. El parell de músics dEls mals endreços despleguen efectivament l'espai sonor en una caravana cnvertida en esurdi de so rural, que es refugia en els arells sonors infantils, com Pascal Comelade amb els seus instrumens de joguina, sense la sofistifacio de CaboSanRoque, però corrent en canals paral·lels.
El muntatge s'ha estrenat a Tàrrega; arriba encaa encorsetat, amb la necessitat de trobar una connexió natural a,n rl públic amb elqui s'adreça constantment. De fons, el discus carregat de paraules volgudament hiperbòliques, recull una recerca evident d'aconseguir espais popis d'escolta interrior davant de la civilització que entra desaforada pels timpans i distreu cada persona de quines són les seves prioritats d'ésser humà que respira i que té capacitat d'estima i de tria (tot i que sovint ho haguem oblidat). En broma deien que l'aticle cintífic el pubicaran a la evista cientifica "A palabras necias... (oídos sordos)" denunciant la falta d'edició català. Probablement, l'equip del "(No hi ha pitjor sord que el) Qui no vol oir" estaria interessat en publicar les conclusions de la seva recercda com a membres del col·lectiu d'afectats Oïdors Anònims, tambe en llengua catalna (que, vés per on, sembla que es començarà a deixar sentir al Congrés d'un país utodefinit com a plurinacional 45 anys després de ratificar-ho en una Constitució).
Sovint, no se sent perquè no s'escolta.
