Patufet, el musical

informació obra



Autor:
Joan Miquel Pérez, Felicia Zeller
Intèrprets:
Aina Quiñones / Aina Ros, Pol Nubiola, Pau Doz, Jofre Borràs, Miquel Malirach
Direcció Musical:
Joan Miquel Pérez
Coreografia:
Cristina Miralles
Vídeo:
Daniel Escalé
Vestuari:
Jordi Bulbena
Il·luminació:
Lluís Martí
So:
Joan gil
Caracterització:
Teresa Alonso
Dramatúrgia:
Ester Roma
Sinopsi:

El Patufet és el conte més popular entre els nens (i els pares...) de Catalunya. És un conte de superació, on la voluntat del menut venç tots els obstacles i res no l’atura.

 "Patufet El musical" és un espectacle familiar basat en el conte, embolicat en una banda sonora impressionant, i on es pot gaudir de projeccions audiovisuals en semi 3D que il·lustren els paisatges per on transcorren les aventures dels nostres petits amics: el Patufet, la delicada Marieta, la llesta Tecla (d'ordinador), i el rondinaire Click (de "Playmobil"). 
L'espectacle està concebut com qui posa un DVD i li dóna al "play": acció, música i cançons, audiovisuals, tot està pautat i coordinat a l'hora. 

Espectacle finalista al Premi de la Crítica espectacle familiar 2015


Crítica: Patufet, el musical

09/11/2015

Un disbarat amb musical amb una lupa i molta patilla

per Jordi Bordes

Ferran Gonzàlez, Joan Miquel Pérez i Alícia Serrat són els que es van atrevir a fer un musical d'una parella de desconeguts que es quedaven enganxats fent l'amor. Doncs, ara es traslladen a l'escena familiar amb El Patufet. Juguen a l'escatologia (sense necessitat d'enllaunar-la com feien simulant Piero Manzoni a Merda d'artista). Aquest cop, no necessiten de tirar de Youtube com a Clicks, per construir un musical ben disbarat: n'hi ha prou amb una nova orquestració del "patim, patam, patum no trepitgeu en Patufet".

Evidentment, traslladen aquest conte un punt cruel (com tots, en realitat) a una comicitat inequívoca amb els herois voluntariosos i els dolentots que els volen segrestar i que no són capaços de fer-ne ni una del dret. Així, en la peça hi intervenen des d'un click que es volia escapar amb una Barbie (que quasi sempre rondina), una depressiva tecla d'ordinador (que mira d'evitar les flames de l'abocador) i un/a marieta, molt orgullosa, ell/a, de ser com és i cantar a la primavera  universal. Una bogeria, sí, que diverteix prou als pares.

Però que facin un punt d'escarni amb el conte tradicional no treu que es vulgui fer amb les millors condicions tècniques possibles (el dia de l'estrena el micro de la marieta patinava per moments). Tots canten bé i ballen ben acompanyats d'un àudiovisual suggerent i una música enllaunada per exigències de la producció. El que mana és passar-s'ho bé actuant amb tota l'energia, i compartint aquesta força amb el públic, que se'l fa intervenir i tot. 

En general, sóc poc partidari de les adaptacions dels clàssics. Ara, si s'han de fer, que sigui amb el desvergonyiment (i la molta patilla) d'aquesta colla!

Trivial