Pensaments secrets

Teatre

informació obra


Autoria:
David Lodge
Traducció:
Llorenç Rafecas
Adaptació:
Llorenç Rafecas, Lluís Soler
Direcció:
Lluís Soler
Intèrprets:
Àlex Casanovas, Mercè Pons
Sinopsi:

David Lodge va escriure l’any 2001 la novel·la Thinks…, una comèdia romàntica localitzada en un campus universitari anglès amb el rerefons de l’adulteri i el debat sobre l’art i la ciència. El llibre va tenir una gran i ràpida repercussió. A David Lodge li va arribar de Bèlgica la petició per adaptar la seva novel·la al teatre. El resultat va ser un Pensaments secrets amb tres personatges, estrenat a Brussel·les. Lodge, quan va veure la representació va sentir la necessitat de fer la seva pròpia versió teatral de Think... I el resultat és una obra amb dos únics personatges, Helen i Ralph, que és la versió estrenada a Londres i de la qual Llorenç Rafecas n’ha fet la traducció.

Pensaments secrets va més enllà d’una comèdia romàntica. A partir d’una estructura ferma i una bona fusteria teatral, Lodge aprofita els seus dos personatges aparentment antagònics per plantejar un debat sobre les relacions humanes, la fidelitat, l’amor, la fortalesa, la feblesa…

Llorenç Rafecas i Lluís Soler n’han fet una adaptació valenta i adaptada a una tradició teatral, la nostra, menys discursiva i més directa, potenciant els aspectes dramàtics i alhora ideològics de l’autor. De fet, la contraposició d’un científic faldiller sense cap mena de problemes per anar-se’n al llit amb la primera dona que té a l’abast, amb una escriptora viuda de fa poc i d’arrels catòliques, ens proporciona un escenari humà per anar al fons dels sentiments més íntims de les persones. Aquest drama, ja no parlem de comèdia, és de fàcil comprensió per l’espectador, que ràpidament es pot sentit identificat amb un o altre, o els dos personatges a l’hora.

L’acció discorre àgilment gràcies a diversos punts de gir, que a més aporten el necessari suspens per acompanyar l’espectador fins al final de l’obra.


Crítica: Pensaments secrets

11/10/2014

Falta química y sobran palabras

per Elisa Díez

(...) De sobras es conocido que el escenario de la Muntaner no es el más adecuado para hacer obras de proximidad, en este caso le vuelve a pasar una flaca factura a la obra. Noto demasiada distancia entre el espectador y el escenario, me gustaría estar más cerca. En una ocasión he visto el escenario en medio de la sala, creo que simplemente esa elección hubiera creado un ambiente diferente y necesario al que el público se encuentra.

De todas maneras, el montaje empieza, y el engranaje al que le cuesta unos minutos arrancar, con una falta clara de naturalidad en la dicción y entonación de los personajes. Escuchamos mucha ciencia, en algunos casos sin venir a cuento, porque con palabras más directas y sin que nos vayamos por las ramas entenderíamos mejor lo que les pasa por la cabeza a los personajes. Una vez comenzada la relación, la obra llega a su cumbre, allá ya habremos caído en su red, por un momento nos tiene atrapados.

Primera dirección del actor Lluís Soler, que según cuentan ha dejado libertad a sus actores, aunque por exigencias del guión, los continuos cambios de escena y de escenografía, convierten a los personajes, a veces, en meras figuras estáticas, falta sentimiento, falta pasión, y sobran demasiadas palabras. (...)


Trivial