David Lodge va escriure l’any 2001 la novel·la Thinks…, una comèdia romàntica localitzada en un campus universitari anglès amb el rerefons de l’adulteri i el debat sobre l’art i la ciència. El llibre va tenir una gran i ràpida repercussió. A David Lodge li va arribar de Bèlgica la petició per adaptar la seva novel·la al teatre. El resultat va ser un Pensaments secrets amb tres personatges, estrenat a Brussel·les. Lodge, quan va veure la representació va sentir la necessitat de fer la seva pròpia versió teatral de Think... I el resultat és una obra amb dos únics personatges, Helen i Ralph, que és la versió estrenada a Londres i de la qual Llorenç Rafecas n’ha fet la traducció.
Pensaments secrets va més enllà d’una comèdia romàntica. A partir d’una estructura ferma i una bona fusteria teatral, Lodge aprofita els seus dos personatges aparentment antagònics per plantejar un debat sobre les relacions humanes, la fidelitat, l’amor, la fortalesa, la feblesa…
Llorenç Rafecas i Lluís Soler n’han fet una adaptació valenta i adaptada a una tradició teatral, la nostra, menys discursiva i més directa, potenciant els aspectes dramàtics i alhora ideològics de l’autor. De fet, la contraposició d’un científic faldiller sense cap mena de problemes per anar-se’n al llit amb la primera dona que té a l’abast, amb una escriptora viuda de fa poc i d’arrels catòliques, ens proporciona un escenari humà per anar al fons dels sentiments més íntims de les persones. Aquest drama, ja no parlem de comèdia, és de fàcil comprensió per l’espectador, que ràpidament es pot sentit identificat amb un o altre, o els dos personatges a l’hora.
L’acció discorre àgilment gràcies a diversos punts de gir, que a més aporten el necessari suspens per acompanyar l’espectador fins al final de l’obra.
Generar un debat assèptic al teatre és dels reptes quasi impossibles. El teatre es mou des de les emocions dels personatges, encara que la seva sensibilitat sigui similar a la sola d'una sabata. David Lodge (io el traductor i ànima d'aquesta producció Llorenç Rafecas) va creure que el mecanisme teatral es podria activar a partir d'una història d'amor entre dues persones que pensen oposadament. L'un es grava els seus pensaments en una gravadora per intentar entendre, analitzar i protocolitzar la ment humana; L'altra és novel·lista i professora de literatura a la universitat. Les seves creences religioses l'aferren a creure en l'ànima i els seus germans bessons: la confiança, la intuïció, la inspiració...
Lluís Soler presenta dos personatges ben humans, contradictoris, sense gaire més notoritat que ser amants ocasionals i que divertir-se quasi més en les seves discussions conceptuals que en el plaer del sexe. Ell, en tot cas, es mostra molt més sincer i primitiu amb ella (o quan pensa en ella) que no pas amb la seva dona, amb wqui han compartit molta més vida i experiència junts. Ella es debat entre el dol i el plaer. Però també amb la rectitud moral i la por a perdre aquelles poques amistats que s'han generat i que l'acullen en una breu esttada trimestral a la universitat. Potser el gran problema és que el llenguatge no arriba a ser prou humà, sona ampul·lós, fals. Un codi que podria funcionar per les baralles ideológiques, però gens per convidar a propostes deshonestes, a moments de por vital. La reflexió, però, apareix prou nítida i servida perquè els espectadors puguin discutir-hi de tornada, a casa.