Pretty woman. El musical.

Musical

informació obra


Sinopsi:

Pretty woman, per primer cop a Espanya, el musical que ens farà somiar amb el conte de fades extret d'una de les comèdies romàntiques més estimades de la història, a partir del 22 de setembre al Teatre Apolo de Barcelona. Pretty Woman - El musical manté el marc narratiu de l'èxit cinematogràfic enriquint-se amb una apassionant banda sonora.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Pretty woman. El musical.

02/10/2022

Diversió de pel·lícula

per Jordi Bordes

Hi ha pel·lícules i hi ha fenòmens de la gran (i petita) pantalla. Efectivament, Pretty woman és d'aquells títols que han generat una gran acceptació. I que s'han convertit en un culte al film mateix, més enllà del que explica l'argument, de les interpretacions i de les despeses desmesurades en òperes, sopars, i joies. Com a pel·li de culte, s'hi ha acabat fent la versió musical, emulant fenòmens com les cançons d'Abba (Mamma mia!), el món fosc de Cabaret, o de la série de televisió (Fama). El repte de portar el cinema a l'escenari és que compleixi les mínimes espectatives, sense els recursos de càmera, els salts de plans i l'habilitat de fer moltes localitzacions espectaculars. Billy Elliot va ser un exemple de com fer aquest pas i sortir-ne ben parats la temporada passada. Ara, la producció de Pretty woman atrapa el públic des del minut 1, amb unes bones interpretacions, un cos de ball notable i una escenografia imaginativa (però amb alguns problemes estructurals insalvables).

Pretty woman funciona perquè hi ha bona química entre els protagonistes (Cristina Llorente i Roger Berruezo). També perquè el personatge del director de l'hotel creix convertint-lo en una mena d'àngel de la guarda de Nova York (Ruben Yuste) i amb una amiga, que canta i es lamenta fregant la sobreinterpretació (Erika Bleda). Les peripècies de segoin pla (amb uns grumets d'hotel amb gags per a cada escena li donen la frescor i l'aire alegre que necessita l'obra. El musical no defrauda perquè sap passar per tots els passatges dle film i troba la solució de l'òpera incorporant dues veus líriques enmig del repartiment: a falta de jerts privats, veus d'alçada.

L'obra té dos elements que no arriben al nivell de satisfacció de la majoria de departament.s L'escenografia és original perquè, com si fos una ceba, van apareixent i desapareixent els sets per viatjar de l'àtic d'hotel de l'exeuctiu a les oficines de treball o, sobretot, restaurants, botigues i llotges d'òpera. Però la seva estructura tapa les accions que succeixen al fons de l'escena, si no es tenen entrades molt centrades. També sorprèn una utilleria de srta. Pepis (taletees amb rodes nyigui nyogui, banyeres amb escuma de cotó fluix...) que contrasta amb la brillantor que vol aparentar. Davant la imossibilitat de portar el mobiliari a l'escena hi ha el recurs de fer-ho vere o, si no s'aconseguix la imatge imagnada (com és el cas) optasr per fer-ne una caricatura que estalkvia i resol aquella incomoditat de "voler però no poder"

El musical no pretén gaire més que divertir i fer ballar al púlic (evidentment, en l'escena final i les salutacions). I ho aconsegueix sobradament. Ara, les cançons són un valor afegit al film que sempre trenca estadísitiques a les audiències televisives.