El repte dramatúrgic és notable. Se li reconeix la noble intenció, però falta trobar el codi per desarmar Don Joan sense convertir-se en un pamflet evident. Rescatar un text com El Burlador de Sevilla (amb totes les red flags instal·lades i provar de desactivar aquest camp de mines antipersones) necessita un clau diferent de la que s'expressa a escena. Les comèdies d'El Segle d'Or jugaven amb l'exageració per al gaudi popular. Hi havia una certa caricatura dels aristòcrates i sovint s'enduia el reconeixement el servent espavilat o l'estudiant enginyós. Era una distracció que no buscava gaire més que divertir; per a res pretenia subvertir l'ordre jeràrquic del Poder. La peripècia coincidia prou amb peces d'aire mediterrani com La serventa amorosa o L'hostalera, de Carlo Goldoni. El text de Mar Gómez prova de desemmascarar el masclisme en la història de la literatura, però la direcció només ha trobat la clau per convertir la defensa dels dos personatges en una denúncia quasi més explicada i raonada que viscuda: La catarsi del teatre es produeix quan l'espectador descobreix, per si sol, que una acció que considerava normal es transforma en un moment d'abús cap a una tercera persona.
Rhum &Cia va jugar a la metateatralitat (arrencar l'obra com una companyia de circ que li encarreguen la producció d'una obra del segle XVI i com aquesta va contaminant el caràcter llibertari del clown, sense tragèdia tot des del traç gros) a El diablo cojuelo i en va sortir amb les puntes dels pèls cremades. Ara, la peripècia fantasiosa de l'amo que recupera la vida una sola nit a l'any i la dedica a perseguir donzelles com si fossin els seus trofeus al món dels morts, es trenca puntualment quan els dos actors es parlen en català (i es passa a llum de sala natural) i discuteixen sobre la inconveniència de fer una adaptació d'una obra masclista. Efectivament, don Joan enganya les dones només per al seu gaudi i fama. Només amb la pescadora final, es troba fent el seu rol i descobreix el dolor de qui se sent abandonat.
Projecte Ingenu va voler transformar el gènere de Doan Joan a La dona pantera, a partir d'un text de Palau i Fabre. Es fracassa quan es vol enfrontar Don Juan a una imposició legal. El titellaire Pepe Otal el va aconseguir desmuntar fent-li una sanguinària extracció d'òrgans a un titella de mida natural a la Sala de disseccions de l'antic Col·legi de Cirurgia, amb l'humor i la exageració com a evidència del seu comportament insensible amb les víctimes. Otal celebrava un cert llibertinatge, però sentenciava aquest Don Joan a l'exposició ridícula dels seus èxits efímers. Aquest Proyecto Don Juan compta amb dues interpretacions generoses ( Santi Monreal i Pep Muñoz), però que, sense connectar amb un públic (que, a més, estava fred perquè li faltava més bullici de butaques plenes) pateix terribles silencis. Són uns buits que els aconsegueixen aixecar gràcies al seu ànim i ofici.
