Una Febrada. La Perla29 ha tornat a demostrar que són un mestres adaptant una comèdia amable, aparentment fàcil, interpel·lant al públic contínuament. Oriol Broggi, amb la seva senzillesa, deixa que els intèrprets brillin i que, quan la peça pot caure en un bucle que destensi l'interès, hi fa un nus metateatral contemporani i estira el que penjava. Mireia Aixalà en el seu debut a La Perla s'integra amb moltíssima organicitat. El mèrit de La Perla29 és que saben acollir tothom a la seva gran família amb naturalitat; sembla que tothom pugui casar molt bé als seus muntatges ( i Enrico Iannello a Filumena Marturano n'és una altra prova evident).
Provant de jugar com fa Goldoni amb la virtuositat d'un floret amb el llenguatge, hem desgranat el comentari de Coralina en clau de F. De Felicitat. De Família. De Finestra. De Fortuna. De Falsa. De "Fiu Fiu, l'amor" (i alguna trampa: d'inFladura, de xaFarderia, de bona Fe).
Felicitat: És joia pura veure com desgrana la protagonista els ses raonaments, com aquella Hostalera (també de Goldoni, també a la Biblioteca de Catalunya però amb direcció de Pau Carrió), però amb la generositat per bandera. La satisfacció que plana a l'escenari, sigui com a personatges o com a actors traspassa i s'escampa a platea. També és cert que, abans de començar ja es palpa entre el públic les ganes de celebrar una vetllada teatral ben refrescant.
Família: L'embolic de la trama descriu l'egoisme dels personatges més rics, que han decidit desentendre's de la feina i volen celebrar la seva maduresa (entranyable Xavier Boada com un calçasses mandrós i hipocondríac)
Finestra: Una mirada potser casual esdevé la pedra angular sobre el que se sustenta l'estratègia de coralina. És mirant enfora que Rosaura (Clara de Ramon manté aquella mirada ingènua, tendra de tants altres muntatges) com topa amb Florindo (Sergi Torrecilla, atormentat galant depressiu). També el Fillastre (Jaume Viñas, divertit patetisme exagerat i Finolis exacerbat) somia utopies per una mirada Furtiva d'ella. El seu riure el porta a unes conclusions ben equívoques.
Fortuna: Hi ha dos tipus de tresors: Els econòmics i els que propicia la sort. Pel que fa monetaris contrasta la generositat de Pantalone (Ramon Vila, vol ser just però és maldestre en defensar els raonaments) i el de Beatrice, que descrivim més avall.
Falsa: Rosa Gamiz, serveix una Beatrice amb un egoisme simpàtic però insolent, guanyant-se el marit a base d'ingènues magarruFes; és la que Furga la maquinació secreta i que Coralina anirà desvetllant, com qui estira el Fil d'Ariadna.
"Fiu Fiu, l'amor": Coralina és generosa serventa i espavilada en desarmar els egoismes. També coneix l'amor (és vídua jove) i reconeix les papallones a l'estómac i que l'amor, com el teatre, és ben eFímer i que no es pot badar massa. Aixalà excel·leix amb una camisa que li va holgada (expressament) i cedint les mitges acabades de cosir perquè el seu Florindo mengi alguna cosa. L'actriu signa l'antagònic de la dona egoista d'Amèrica.
"InFladura": És l'efecte que produeix tenir un secret i no revelar-lo segons els dos criats de les dues cases. Sense saber-ho competiran per una dona que encara tindrà més pretendents inesperats. Joan Arqué i Ireneu Tranis, treuen petroli dels seus papers còmics de criats (commedia dell'arte sense màscara). És l'aire més grotesc sense perdre la seva tendresa blancor. sigui per somiar un amor utòpic, sigui per traspassar malament els encàrrecs ("escriptures" per "criatures" i demés castell de focs lingüístic). Per emmarcar la mirada fixa d'Arqué davant el deliri amorós que signa Viñas. Memorable.
XaFarderia: El públic persegueix la trama amb aquella curiositat dels veïns de Venècia que s'exclamen perquè una criada ha anat a viure amb el fill de l'amo. Com també sancionarien que dos amants es petonegessin abans que fos iniciada Formalment la relació.
Bona Fe: Goldoni dona per completada aquesta Febrada amb la intenció d'ensenyar que la bondat triomFa; que les traïcions s'acaben desvetllant. I el Notari Agapito en dona Fe (Xavier Ruano, sempre desprès, al servei de la trama i del moviment de l'atrezzo fins que acapara l'atenció amb el seu al·legat). L'epíleg és de Coralina i revela com al segle XVI ja hi havia qui comprovava les desigualtats socials i de gènere i que, alhora reivindicava la llibertat de gaudir-ne cadascú amb la plenitud (tot i que la gana és més urgent que l'amor, és clar!)
