De vegades, poden passar desapercebuts :sovint , quan la sala queda a les fosques deixes de tenir present la seva existència. Però en algunes ocasions, agafen un singular protagonisme. I al llarg de la present temporada de La Perla 29 això ha passat en dues ocasions , i amb dos espectacles que no poden ser més diferents. Parlo dels grans finestrals que obren les parets gòtiques del Teatre La Biblioteca a la plaça amb claustre que li és contigua. I els dos espectacles dirigits per Oriol Broggi que han convertit els finestrals en magnífic element escenogràfic al llarg dels darrers mesos han estat la versió escènica del turmentat relat de Dostoievski “Orgull” (en el qual, d’altra banda, hi ha algú que es llença al buit per una gran finestra) i aquesta joiosa i goldoniana “Serventa amorosa” digne de figurar entre els grans encerts de la trajectòria que porta seguint la companyia des de fa dues dècades.
Els finestrals, un gran cortinatge, i una tan estupenda com elemental tarima de fusta. Això es tot el que precisa Broggi per oferir-nos (des d’una aparent senzillesa que amaga alhora un rigorós treball en el qual cada detall de la dramatúrgia està perfectament perfilat ) una vetllada memorable de gran comèdia. I és ben sabut fins a quin punt resulta difícil mantenir el ritme d’una comèdia, per molt gran que aquesta sigui, quan el seu metratge sobrepassa les dues hores i quart de durada. Broggi ho aconsegueix en tot moment, i sense deixar-se temptar mai tampoc per la precipitació , o per aquella mena d’excés que tendeix a obtenir com a premi la rialla assegurada. Aquí, fins i tot els excessos que es pot permetre el Lelio de Jaume Viñes ofereixen la mesura justa del personatge, de la mateixa manera que ho fan les àgils i esbojarrades pallassades verbals d’aquest Arlequí ja sense màscara ( va ser precisament Goldoni qui les va fer caure, amb el seu nou concepte d’una comèdia que volia allunyar dels estereotipsde la commedia dell’arte) al qual dona animada vida un Joan Arqué Solà dotat d’una ben coneguda ànima de clown. I si la Beatrice de l’excel·lent Rosa Gàmiz ofereix de tant en tant excessives evidències del seu gairebé letal egoisme matrimonial, és perquè aquest tret forma part ineludible del seu caràcter, encara que de vegades intenti dissimular-ho tot jugant amb el marit una partida de cartes digne de formar part d’aquelles que s’integraven a “Un dels últims vespres de carnaval”. El fet que tant aquesta altra gran obra mestra de Goldoni que acabo d’esmentar com la mateixa “Serventa” haguessin format part al seu moment de la programació del Lliure “històric”, no és pas cap casualitat: de tothom és coneguda la comprensible admiració que Broggi ha mostrat sempre per aquell mític i gloriós Lliure. I juraria que l’atmosfera que es palpava la nit de l’estrena d’aquesta “Coralina” i l’eufòrica resposta amb la qual va ser rebut el magnífic divertiment, podien transmetre vibracions no massa diferents a les d’una gran nit d’estrena d’una comèdia clàssica al Lliure de Gràcia d’altres temps .
El cas és que, i com aquell qui no vol la cosa (per dir-ho amb les paraules exactes que fa servir la fidelíssima serventa) , Coralina posa en marxa tots els embolics imaginables per tal d’assegurar-li un futur al seu ara desnonat senyoret ( un notable Sergi Torrecilla que en té prou amb un simple moviment de cap per deixar a la vista la petita vanitat d’aquest noi amb certa tendència a la rabieta melanconiosa ). I per fer alhora que el seu no menys estimat senyor que abans li feia com qui diu de pare ( Xavier Boada , traient-li un molt divertit suc a la hipocondria d’Ottavio) recuperi el seny que ha perdut després d’un poc encertat segon matrimoni. I el cas és també que, com qui no vol la cosa, Coralina ens demostra fins a quin punt és fàcil encendre la flama d’un miratge amorós en el qual es veu també implicada l’estupenda Rosaura de Clara de Ramon. Això mentre Coralina ( que a banda de crear embolics, no para de donar mostres de gran intel·ligència) rebutja propostes matrimonials que en altres comèdies potser haguessin funcionat. Però que en aquesta comèdia per la qual corre també l’eixerit Brighella d’Ireneu Tranis i protagonitzada per una dona tan sensiblement lúcida com ho és Coralina, no tenen cap mena de futur. I el cas és que, alhora, i com qui no vol la cosa, Mireia Aixalà es fica sota la pella i sota la camisa de Coralina amb tanta gràcia i amb tanta tendresa i amb un tan ben mesurat control del límit que cal establir-li a la comicitat per tal de mostrar alhora el no tan còmic món interior d’aquesta dona (al cap i a la fi, una vídua que s’ha passat la vida al servei dels altres , i que continua fent-ho ben a gust i amb tota generositat) , que a partir d’ara serà difícil que ningú deixi de tenir present que som davant d’una de les nostres grans actrius. Ho és des de fa temps. Però el merescut protagonisme del qual gaudeix en aquesta ocasió, permet fer-ho encara més palès. Ella es fa seu un espectacle que, d’altra banda, i com ja ha quedat clar, en va plena d’excel·lència interpretativa a tots els nivells, guiada per la mà d’un Broggi que converteix aquesta gresca una de les grans propostes teatrals de la temporada.
