Diuen que, tal com estan les coses, durant l'any passat, més de 55.000 hereus legals van renunciar a l'herència que els pertanyia per la impossibilitat de no poder pagar l'impost de successions. No sé si a Florindo, el fill legítim del senyor Ottavio, li convindria, amb el règim fiscal actual, heretar el dot del seu pare, quan aquest faci l'ànec.
Tenim la sort que el venecià Carlo Goldoni (Venècia, 1707 - París, 1793) capgirés la Commedia dell'Arte des de la Sereníssima República dels Canals i decidís treure les màscares dels intèrprets per dotar les seves comèdies de cara i ulls i de la lluminositat amb què les va dotar. Llàstima que, encaterinat amb la protecció del rei Lluís XVI, acabés víctima de la Revolució Francesa i morís en la ruïna sense ni un duro de la pensió vitalícia que rebia. Perills de fer plans de pensions sense garantia.
Tenim la sort aquí que Carlo Goldoni hagi estat un habitual de la represa del teatre català, sobretot en els últims quaranta anys, i sobretot també de les diferents apostes del Teatre Lliure. Si el 1988, el director italià d'origen tunisià, Luca Ronconi, va posar la mel a la boca amb el seu muntatge de «La serventa amorosa», al redescobert Mercat de les Flors, uns anys després, el 1997, ho va fer el director Ariel García Valdés al Lliure de Gràcia, amb l'actriu Mercè Pons en el paper de Coralina i amb David Selvas, Eduard Fernàndez, Imma Colomer, Àurea Màrquez o Carlota Soldevila fent d'entranyable notari en el repartiment, sense distinció de gènere, molt abans que se'n parlés tant com ara.
La nova versió que La Perla 29 ha preparat per a tot el ple de l'estiu —campanyes electorals i eleccions incloses— al Teatre de la Biblioteca —al marge del Grec, que quedi clar— és una festa digna del llegat universal de Carlo Goldoni. Quina frescor de llenguatge! Quin divertimento! Quina manera de fer brillar la llengua —sense potineries diglòssiques— fins i tot quan s'hi inclouen algunes expressions d'argot popular com per exemple: “Au, va, deixa't de tonteries!” o “Vinga, no siguis bleda!”, que Coralina li encoloma a Rosaura en un moment donat del seu pla de manipulació alcavotaire de bona fe!
Quin domini del tempo dramàtic que fa que sembli que no passi el temps ni que el muntatge arribi a dues hores i quart! Quina escenografia més estilitzada —una tarima ecològica de palets reciclats i repintats—, dues butaques de braços, una tauleta, quatre cadires, un cortinatge color crema, i el marc natural dels finestrals de la nau gòtica amb els matisos d'il·luminació de dia, vespre o nit!
Tenim tota aquesta sort. Tenim la sort que Ramon Vila i Oriol Broggi hagin revisat el text original i l'hagin adaptat a la sensibilitat de l'oïda contemporània. Tenim la sort que l'actriu Mireia Aixalà hagi agafat el relleu de la Coralina, que embaladeix des del primer moment i en totes les seves intervencions, les més mesurades, les més estratègiques, les més agosarades, les més manipuladores, sempre amb aquell to de no haver matat mai ni un mosquit, repolint tots els registres del personatge.
Però encara hi ha més sorts en aquesta festassa de «Coralina, la serventa amorosa», que convida a tancar els mòbils en italià i que fa partíceps els espectadors, a tres bandes, com a testimonis del fet notarial que vindrà més tard: hi ha l'aportació del pallasso-actor Joan Arqué Solà fent d'Arlecchino, amb aquella juguesca lingüística i mirada ingènua que fa l'efecte que siguem en una aportació de la saga dels Rhümia. O la feblesa de salut del vell Ottavio (l'actor Xavier Boada) que fa la impressió que no hi sigui però hi és del tot, en la vida i en la mort —la mort de mentida, esclar!—, enfrontat a l'egoisme de Beatrice, la seva nova esposa, llépola del dot, amb una enèrgica actriu Rosa Gàmiz que aboca tota la potència d'una madrastra amb l'ull posat només en la riquesa.
I també la presència cada vegada més sòlida de l'actriu Clara de Ramon, amb una Rosaura que cau en la trampa amb candidesa i que facilita el que Carlo Goldoni vol, que cadascú, al final, se situï en la casella que li pertoca, malgrat que Ottavio, aquí, deixa anar que s'hagin acabat les classes, en un moment de lucidesa que Coralina tornarà al seu lloc.
Al voltant dels principals protagonistes hi ha l'actor Ramon Vila fent de Pantalone, amb una caracterització del vell pare de Rosaura i home de negocis, corbat d'esquena, que té alguns dels moments de plantejament de la trama imprescindibles. Extraordinari contrast dels dos fadrins de la festa, el fill legítim Florindo —desterrat de casa i enamorat secretament de Coralina, la serventa amb qui s'han criat junts des de petits— interpretat per Sergi Torrecilla, amb cua de cavall inclosa, un gest que marca tendència! I el fill de Beatrice, Lelio, interpretat per Jaume Viñas, amb una caracterització de fillet de la mare insuperable. I sense prescindir fugaçment dels tècnics de la sala, encara falta l'imprescindible Brighella, interpretat per Ireneu Tranis, encaterinat sense subterfugis amb la serventa Coralina, i l'actor Xavier Ruano, el Notari, que posa la cirereta del desenllaç de la comèdia.
Fer un Carlo Goldoni del XVIII en estat pur com si fos una comèdia del segle XXI és una feina dramatúrgica delicada i arriscada. Fer «La serventa amorosa» sense caure en el tòpic maldestre, és un repte que tota la companyia supera amb escreix. Oriol Broggi ha dirigit la troupe amb la sensibilitat artística que caracteritza els seus muntatges. Ha situat cadascun dels intèrprets en el seu just paper i els ha cronometrat gest a gest, expressió a expressió, pas a pas, en cadascun dels moments clau de la trama.
Oriol Broggi ha fet que l'embolic de «La serventa amorosa» es converteixi en un plaer teatral per als espectadors de totes les edats, que aquest estiu tenen una cita imprescindible al Teatre de la Biblioteca, abans que, a partir de la tardor, els programadors els la prenguin de les mans i escampin per tots els escenaris catalans, perquè és fàcil de portar pel món, les trapelleries de Coralina i la seva troupe. Com diu Coralina, quan amb un rampell de vitalisme de classe posa en marxa el que anomena “la maquinària” del seu pla: “Amunt els cors!”. Només hi faltaria un toc de tenora i un “visca” final. (...)
