Un cartell al bar de la Biblioteca de Catalunya, on es representa l'obra, esmenta una frase de Vicenç Andres Estellés, que vé a dir més o menys que “faré l'impossible a partir d'ara per transmetre't i comunicar.te l'alegría”. Aquesta frase li vé molt bé a aquest reeixit espectacle on tornen a trobar.se com en les grans ocasions La Perla, la Biblioteca, Broggi i els dramaturgs italians. En aquest immens espai, tan proper alhora, hem viscut grans produccions, però segurament poques com quan Broggi i els seus han adaptat Eduardo de Filippo o Carlo Goldoni, per exemple. Aquí ha tornat l'aposta per la diversió i l'adaptació d'un clàssic, i l'èxit està assegurat, per què aconsegueix el seu objectiu: que tots passem una molt bona estona.
Res més lluny dels temors inicials de la companyia, de si l'adaptació d'un clàssic en l'actualitat podria cansar al respectable, com potser ha succeït en altres ocasions. Aquí no. En primer lloc, per què ni tothom coneix Goldoni ni tothom ha vist alguna altre versió de “Coralina”. Com a referència, sí que queda propera l'estrena de”L'hostalera”, un altre Goldoni, però ara és diferent.
En efecte, Oriol Broggi i els seus han posat el seu segell personal, fent que el públic combregui un cop més amb la sala i amb la companyia que és com una família, i que fa per exemple que en determinats moments els tècnics o el personal de la sala entri en acció, la qual cosa s'ha convertit també en un petit clàssic.
Un públic predisposat, a gust amb l'escenari, i a continuació l'espectacle en sí ho arrodoneix. Una obra que convida a deixar.se anar, a divertir.se, a enamorar.se, a no preocupar.se de si podem acceptar o no les herències amb els seus dets reals corresponents, una obra que, tenint en compte l'escenari gairebé nu, convida a gaudir del text, de les paraules, de la gestualitat, de les emocions i dels sentiments. En aquest sentit, "Coralina, la serventa amorosa" és un exemple a seguir.
Així doncs, el text remou de forma gustosa els nostres sentiments, i passem d'una empatía cap a la protagonista des del primer moment, a una antipatía cap a la maquiavèlica Rosa Gámiz, a una riatlla burlona i sense mala intenció cap al tòtil del seu fill, o gaudint un cop més de veure en acció Joan Arqué, traspuant el clown que porta a dins per tot l'escenari.
Es tota aquesta combinació el que fa funcionar l'obra. A més, hi ha una hàbil utilització del tempo narratiu, que fa que l'obra en cap moment es faci pesada malgrat les més de dues hores, un ritme que comença pausadet, però que va pujant fins a altes fites, per tornar a baixar i encaminar.nos cap a la recta final, on, com en tot bon vodevil, apareixen i desapareixen tots els personatges, de forma explosiva.
I tampoc, no podia faltar, l'elecció d'un repartiment coral força equil.librat on tots brillen a gran altura, des d'una Mireia Aixalà en ratxa (hem vist la magnífica "Amèrica", també aquesta temporada),fins arribar a un savi Ramon Vila o un recuperadíssim Xavier Boada, entre d'altres. En suma, un espectacle esplèndid que aposta per tornar el somriure a un espectador ja entregat des del primer moment i que sortirà de la sala amb un ample somriure d'orella a orella
