L’escenari apareix pràcticament nu. Unes cadires, un parell de poltrones a la banda, una cortina, el terra de palets... poca cosa més. Però Oriol Broggi ja té creada l'atmosfera goldoniana que tant controla, la mateixa que ens va omplir l'ànima (i l'estòmac) amb L'hostalera. Un cop submergits en aquest ambient (aquesta vegada ambientat en la Venècia del segle XVIII original) els 10 intèrprets ens condueixen, durant les poc més de dues hores (que passen volant) de funció, per un vodevil amb tots els seus ingredients, de vegades massa explicat i tot. No hi ha més secret en el teatre de Goldoni. Broggi ho sap i aconsegueix amagar la dificultat que té mostrar-ho en tota la seva senzillesa.
Per l'escenari desfila una munió de personatges que emboliquen la troca. Hi ha el senyor Ottavio, un calçasses de manual enamorat i enganyat per la seva nova esposa. Hi ha la senyora Beatrice, la pèrfida nova esposa, també de manual. També hi ha el Florindo, fill desheretat i enamoradís. Arriba un amic de la família, en Pantalone, preocupat pel que està passant en aquella casa. I la seva filla, Rosaura, que, ves per on!, es converteix en objecte de desig. Hi pul·lulen dos sapastres, l’Arlecchino i en Lelio, fill de Beatrice, que bé podrien ser la inspiració de’n Catarella, l’agent desesperadament totxo del comissari Montalbano, i un servent espavilat, en Brighella. El notari haurà de posar en ordre tot el desgavell. I hi ha la Coralina, la serventa fidel, encantadora, amorosa. Una celestina (tornem a obrir el manual) presumptament desinteressada i més llesta que ningú. El que ens expliquen és una història tòpica, si es vol: el fill desheretat per les martingales de la seva madrastra i els tripijocs de la Coralina per tal de fer justícia (“es diuen tantes mentides que no passa res per dir-ne dues o tres més per fer el bé”).
Goldoni, per descomptat, té allò que tenen els clàssics: sempre accepten una lectura actual. L'adaptació del guió (del mateix Broggi i del Ramon Vila -en Pantalone-) n'és una bona mostra. Des de les cucades d'ull dels personatges, que sovint interpel·len el públic ("la cosa ve bé, oi?", consulta la Coralina, per exemple), a comentaris actuals ("cada mochuelo en su olivo", que diu en Pantalone...), passant per petits tasts musicals en directe que no son interpretats amb cap clavicèmbal ni amb cap lira, sinó, suaument, amb discreció, amb una guitarra, o amb un violí, i al ritme de Buena Vista Social Club.
Entre rialles i admiracions, els personatges transtiten pel món de l'època, evidentment masclista i classista. Però no cal reinventar ni reescriure Goldoni per fer-ne una lectura actual. Els interessos, les enveges, les corrupteles... Què ens ha de dir ningú! Però la intel·ligència de la Coralina en torejar aquestes injustícies tan arrelades ens permet ser optimistes. Per això sortim de l'obra amb un somrís tendre i còmplice amb la serventa amorosa.
