Vist el divendres 21 de Juliol de 2023 a la Teatre La Biblioteca, Biblioteca de Catalunya, Barcelona.
Gran treball d'interpretació i direcció d'aquesta versió de l'obra de Carlo Goldoni, un dels millors (per a mi) dramaturgs europeus de tots els temps, Venecià de naixement, i 'exiliat' a la cort francesa per les enveges que tot èxit desperta. Hereu directe de la Commedia dell'Arte, va treure les màscares dels seus personatges arquetípics (Arlequí, Dottore, Brighella, Pantalone, Pierrot, Colombina...) per a reforçar tota mena de recursos interpretatius.
Cal dir que la història, al menys cap al final, recorda l'argument del 'Malade Imaginaire' de Molière, cosa que confirma que va prendre al francès com a referència, de la qual mai no se'n va amagar.
En aquest muntatge, plana una potència interpretativa espectacular, reforçada per un espai escènic gran i diàfan (en base a simples palets), amb les privilegiades parets de pedra de la Biblioteca on té seu la companyia. Això, i un sistema de canvi d'espais simple i efectiu, ajudat per una cortina que amaga determinats espais, o els descobreix, segons convingui, assegura un ritme que mai no es trenca.
Podríem dir que és un espectacle de gran amplitud, no només perquè la interpretació està molt amplificada (de forma natural, afortunadament) pels mateixos actors, sinó que les distàncies entre els personatges forcen una comunicació de to elevat, molt agraït per al públic. Això sí, cuidant que no es perdi ni una sola síl·laba del text, encara més d'agrair.
En alguns moments, fins i tot es permetent fer algunes escenes (especialment entre Arlequí i Brighella) que tenen el segell del pallasso de pista.
Destacar, entre les moltes i molt bones interpretacions, la de la Coralina, a qui la Mireia Aixalà dóna vida de forma magistral. I en el pla de secundaris/àries, l'encant difícil d'igualar de la Clara de Ramon, donant una dimensió afectiva al seu personatge, que difícilment s'ha pogut veure en altres versions.
Només dos apunts finals: es veu que Goldoni no estava exempt dels condicionants socials de l'època, on era impensable que una criada (tot i tenir un enginy i una saviesa superlatius) acabés finalment amb algú que no fos de la seva classe, i en canvi no amb qui pertocava per les seves qualitats.
I la constatació que les gairebé dues hores i mitja d'espectacle, per molt que els actors i actrius s'hi deixen literalment la pell per mantenir un nivell d'energia des del principi fins al final, potser recomanaria algun escurçament, donat la concentració que exigeix al públic (magnífica, però un pèl excessiva) que de vegades acusava un cert cansament cap al final.
A banda d'aquests petits detalls, una obra magnífica, recomanable per a tota mena de públics, i d'una qualitat esplèndida.
