L'hostalera

Teatre

informació obra


Direcció:
Pau Carrió, Txalo Toloza-Fernández
Intèrprets:
Laura Aubert, David Verdaguer, Júlia Barceló, Javier Beltran, Jordi Oriol, Alba Pujol, Marc Rodríguez
Escenografia:
Sebastià Brosa
Vestuari:
Silvia Delagneau
Il·luminació:
Raimon Rius
Dramatúrgia:
Txalo Toloza-Fernández
Sinopsi:

De nou, aires italians dins la Biblioteca, taules amb tovalles de quadres, flaires de pasta al ragú i ritmes dels 60’s. Mirandolina porta l’hostal que va heretar del seu pare. Molts dels clients que hi arriben, especialment els homes, acaben rendint-se als seus peus, i molts s’hi estan molt més temps del que esperaven. Una tarda n’arriba un que sembla no voler saber-ne res i Mirandolina decideix fer-lo caure.

A partir d’aquí arrenca una lluita entre dos bèsties tocades per la passió, l’amor i el joc de la seducció. Una comèdia plena de preguntes sobre el sexe, l’enamorament, l’amor… on comença un i acaba l’altre? Els sabem diferenciar quan un o l’altre ens arrosseguen? I si no ens arrosseguen? Què és això que tothom diu que experimenta amb un mateix nom però amb mil matisos diferents? Un joc ple de plaers, música i menjar.

Finalista a actor de repartiment (Javier Beltran) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: L'hostalera

21/01/2017

Meravellós àpat de comèdia i complicitat amb flaire de Goldoni

per Jordi Bordes

Sí, rotundament. Es poden respectar clàssics, fins a la medul·la i no caure en antic, ni en repetit. Cal, això sí, trobar una clau que involucri l'espectador en aquest joc, un divertit paisatge d'embolics de faldilles i d'egos. Com més alt és el castell, més divertit és veure la seva caiguda. En tota aquesta juguesca, però, qui queda amargament atrapada és la pròpia hostalera. Era i se sentia lliure però acaba optant (per despit) pel pretendent més pràctic. Sort que l'amor, si "és com un vestit d'estiu", permet imaginar segons capítols d'aquesta comèdia, de rèpliques enginyoses i situacions prevodevilesques.

L'encert de Pau Carrió és integrar els espectadors com uns clients més d'aquest Hostal Mirandolina. Els pensaments interiors dels personatges, ara són comentaris a mitja veu adreçats a públic que acaba tenint molta més informació que els propis protagonistes. L'àpat és un notable joc dramatúrgic que acaba de completar el quadre. Perquè es permet trencar amb el codi del silenci i s'obra la possibilitat a la conversa amb els desconeguts i veïns de taula ocasionals. Mentre, els personatges (mai deixen de ser-ho a diferència dels  trencament típics de'n Broggi) es marquen un concertet despreocupat que lliga millor que cap salsa. Broggi amb Natale in Casa Cuppiello (de'n Filippo) mantenia els personatges fent-los parlar en italià com aquells membres de la companyia de teatre de províncies  i lligava una connexió tant lúdica com empàtica amb el públic. Ara, Carrió ho torna a fer però sense que els actors s'hagin de despendre dels personatges. Tant directe com efectiu.

Sobre la interpretació: només es poden dir floretes. És clar que els personatges de Goldoni (passats per una pàtina felliniana, que també ho emparenta amb els gustos de LaPerla29: Una giornata particolare) ratllen l'arquetip de la commedia dell'art: Donen un joc molt sucós. Començant per una Laura Aubert que refrena la seva vis comica i troba un filó en la vessant dramàtica; David Verdaguer com el misteriós que cau en la trampa que sempre ha negat apropar-s'hi; Javier Beltran, que broda un estirat i escurat aristòcrata espanyol. Tots tres van coincidir amb Carrió a Victòria d'Enric V dins de la Kompanyia del Lliure. Jordi Oriol juga el paper del desconcertat criat fidel (que casa prou bé amb el seu desconcert actoral a L'empestat, per exemple); Marc Rodríguez és aquell industrial nou ric, catalanet, avorrit de riquesa i que vol ser generós i fer-ho públic als quatre vents; Júlia Barceló i Alba Pujol arriben per trencar l'harmonia i provocar l'embolic més faldiller. Per últim, novament el regidor de LaPerla29, Marc Serra, surt calçant la seva guitarra i un somriure de cuiner que li agrada anar desvagat, aprofitar els moments morts per cantar i viure.

Tanta frescor, naturalitat, sensació de llibertat, ganes de passar-s'ho bé amb uns papers que puntualment, passen de botxins a víctimes, capaços de riure's de sí mateixos traspassa al menjador de la Biblioteca de Catalunya. Els macarrons són un mecanisme encertat. No és just que aquesta versió es recordi només per aquesta anècdota. El treball actoral, de joc constant, és, finalment, el plat més plaent.