L'hostalera

Teatre

informació obra


Direcció:
Pau Carrió, Txalo Toloza-Fernández
Intèrprets:
Laura Aubert, David Verdaguer, Júlia Barceló, Javier Beltran, Jordi Oriol, Alba Pujol, Marc Rodríguez
Escenografia:
Sebastià Brosa
Vestuari:
Silvia Delagneau
Il·luminació:
Raimon Rius
Dramatúrgia:
Txalo Toloza-Fernández
Sinopsi:

De nou, aires italians dins la Biblioteca, taules amb tovalles de quadres, flaires de pasta al ragú i ritmes dels 60’s. Mirandolina porta l’hostal que va heretar del seu pare. Molts dels clients que hi arriben, especialment els homes, acaben rendint-se als seus peus, i molts s’hi estan molt més temps del que esperaven. Una tarda n’arriba un que sembla no voler saber-ne res i Mirandolina decideix fer-lo caure.

A partir d’aquí arrenca una lluita entre dos bèsties tocades per la passió, l’amor i el joc de la seducció. Una comèdia plena de preguntes sobre el sexe, l’enamorament, l’amor… on comença un i acaba l’altre? Els sabem diferenciar quan un o l’altre ens arrosseguen? I si no ens arrosseguen? Què és això que tothom diu que experimenta amb un mateix nom però amb mil matisos diferents? Un joc ple de plaers, música i menjar.

Finalista a actor de repartiment (Javier Beltran) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: L'hostalera

16/02/2017

Un bon àpat

per Iolanda G. Madariaga

El mestre Goldoni és sempre un encert:  àgil, amable i amb un toc d’acidesa. L’hostalera (La locandiera, 1753) és -un cop superat l’esquematisme dels personatges de la commedia dell’arte- un cant al seny popular i la construcció d’un personatge femení de marcada personalitat. Però a la Biblioteca de Catalunya hi ha encara més. Hi ha un salt temporal que la fa caure dempeus a la dècada de 1950; i la fonda Mirandolina es converteix en una trattoria/locanda a una Toscana de frescor i aroma primaveral. Amb un somriure als llavis ens asseiem a taula, parada amb estovalles a quadres, disposats a gaudir de l’àpat, i el beatífic somriure perdurarà més enllà de la funció. Els de la Biblioteca són uns excel·lents amfitrions que a més de servir-nos una bona comèdia ens transmeten el gust per les coses més senzilles: la música, un got de vi, un plat de macarrons ben cuinats (ara en diem rigatoni) i la bona companyia. I del que era i és una comèdia ben traduïda, adaptada i dirigida, amb uns intèrprets que van més enllà de l’eficàcia per tocar a estones l’estat de gràcia, en fan una autèntica comunió que apel·la directament al sentit social i socialitzador del teatre. No descobrirem ara la bis còmica de Laura Aubet -absolutament brillant!- ni les seves dots com a intèrpret musical, Mirandolina no fa altra cosa que confirmar-la en el firmament més rutilant del teatre català. No oblidem però que està envoltada d’un poderosíssim elenc capaços de contagiar-nos una mena de pessigolleig a l’estómac que només sentim en rares ocasions.