L'hostalera

Teatre

informació obra


Direcció:
Pau Carrió, Txalo Toloza-Fernández
Intèrprets:
Laura Aubert, David Verdaguer, Júlia Barceló, Javier Beltran, Jordi Oriol, Alba Pujol, Marc Rodríguez
Escenografia:
Sebastià Brosa
Vestuari:
Silvia Delagneau
Il·luminació:
Raimon Rius
Dramatúrgia:
Txalo Toloza-Fernández
Sinopsi:

De nou, aires italians dins la Biblioteca, taules amb tovalles de quadres, flaires de pasta al ragú i ritmes dels 60’s. Mirandolina porta l’hostal que va heretar del seu pare. Molts dels clients que hi arriben, especialment els homes, acaben rendint-se als seus peus, i molts s’hi estan molt més temps del que esperaven. Una tarda n’arriba un que sembla no voler saber-ne res i Mirandolina decideix fer-lo caure.

A partir d’aquí arrenca una lluita entre dos bèsties tocades per la passió, l’amor i el joc de la seducció. Una comèdia plena de preguntes sobre el sexe, l’enamorament, l’amor… on comença un i acaba l’altre? Els sabem diferenciar quan un o l’altre ens arrosseguen? I si no ens arrosseguen? Què és això que tothom diu que experimenta amb un mateix nom però amb mil matisos diferents? Un joc ple de plaers, música i menjar.

Finalista a actor de repartiment (Javier Beltran) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: L'hostalera

24/02/2017

dones mestresses de sí mateixes

per Josep Maria Viaplana

Algun dia es reconeixerà que Carlo Goldoni és, va ser, un dels grans dramaturgs europeus. Potser per l’aparent lleugeresa dels seus textos, basats en molta part en la tradició dels personatges de la Commedia dell’Arte, nascuda a Itàlia, i que ha influït en el teatre contemporani per la seva frescor i capacitat de retratar els vicis i virtuts humanes, en tant que socials. És una apreciació personal, però per a mi mereix un lloc entre els creadors d’obres teatrals que fan servir l’humor per a esquarterar la realitat a través de trames que funcionen, i com, damunt de l’escenari.

És aquest un dels textos no tant coneguts, de títol original La Locandiera, que ens presenta (a mitjans del segle XVIII!) una dona independent, propietària d’un negoci, i que tampoc està maldant perquè aparegui l’home de la seva vida ‘perquè la completi’, com diria algú. Només la gran modernitat del plantejament ja és per a treure’s el barret. Tres arquetipus d’homes, que s’hostatgen al seu establiment, com abelles que ensumen la mel, la pretenen de diverses maneres, com diversos són ells mateixos: un noble orgullós, d’aquells que ja es veu que molta dignitat i ni un ral (a la manera dels hijos d’algo espanyols, de fet és l’únic que parla aquesta llengua), acostumat que les dones caiguin als seus peus per les seves aparences; un comerciant enriquit que no repara en despeses per a regalar-la i -encara que no es digui- comprar-la, amb l’esperança que el matrimoni sigui una gàbia d’or d’on no vulgui sortir; i finalment un escriptor que es pensa que en sap més que ningú de la naturalesa femenina, i que tramarà un pla per atraure-la cap a ell fent veure ostensiblement que la ignora. I tot això, sense oblidar el patiment resignat del seu empleat, també atrapat en el seu encís, que espera d’ella que valori la seva fidelitat i sincera inclinació. I si això era poc, l’aparició de dues actrius que es diverteixen fent-se passar per grans senyores, acaba d’embolicar-ho tot plegat.

La peça compta amb molts bons actors i actrius que projecten perfectament la veu a banda i banda de la sala de la Biblioteca de Catalunya on es representa, amb un públic que els envolta, assegut en taules de l’hostal de la Mirandolina. També amb una direcció solvent, una posada en escena força fresca i interessant i algunes sorpreses en l’entreacte, que tots els intèrprets amenitzen, sense excepció, tocant algun instrument i/o cantant cançons d’un clar regust italià. Ah, i alguna ‘regustosa’ sorpresa més que aquí no dic.

La clau interpretativa és digna d’una commedia dell’Arte sense màscares, però també del gran talent amb què els actors i actrius (jo em quedo amb la Laura Aubets, potentíssima protagonista) li donen un aspecte de naturalitat escènica. Tret potser d’alguns moments del llarg desenllaç, en la segona part, que tot i que cal exagerar, potser en algun moment resulta un pèl histriònic, però que en conjunt fa les delícies del públic assistent, que gaudeix els embolics amorosos, i una no dissimulada guerra de sexes (insisteixo, de mitjans del segle XVIII) on la feminitat d’una dona jove però plenament mestressa de sí mateixa, regna al seu hostal. Però que també és humana i feble… qui no!

Molt recomanable, doncs, aquesta petita delícia d’un teatre per a tothom.