L'hostalera

Teatre

informació obra


Direcció:
Pau Carrió, Txalo Toloza-Fernández
Intèrprets:
Laura Aubert, David Verdaguer, Júlia Barceló, Javier Beltran, Jordi Oriol, Alba Pujol, Marc Rodríguez
Escenografia:
Sebastià Brosa
Vestuari:
Silvia Delagneau
Il·luminació:
Raimon Rius
Dramatúrgia:
Txalo Toloza-Fernández
Sinopsi:

De nou, aires italians dins la Biblioteca, taules amb tovalles de quadres, flaires de pasta al ragú i ritmes dels 60’s. Mirandolina porta l’hostal que va heretar del seu pare. Molts dels clients que hi arriben, especialment els homes, acaben rendint-se als seus peus, i molts s’hi estan molt més temps del que esperaven. Una tarda n’arriba un que sembla no voler saber-ne res i Mirandolina decideix fer-lo caure.

A partir d’aquí arrenca una lluita entre dos bèsties tocades per la passió, l’amor i el joc de la seducció. Una comèdia plena de preguntes sobre el sexe, l’enamorament, l’amor… on comença un i acaba l’altre? Els sabem diferenciar quan un o l’altre ens arrosseguen? I si no ens arrosseguen? Què és això que tothom diu que experimenta amb un mateix nom però amb mil matisos diferents? Un joc ple de plaers, música i menjar.

Finalista a actor de repartiment (Javier Beltran) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: L'hostalera

30/01/2017

Tots hi estem convidats!

per Toni Polo

L’idil·li entre la Perla 29 i el teatre (i el cinema) italià continua. A la Bibliteca de Catalunya hem vist Fellini, hem vist, de Filippo, hem vist Scola... Ara li toca el torn a Goldoni amb la seva cèlebre locandiera, que Pau Carrió ens apropa als anys 60. Estem davant d’una història innocent: l’amor de dos tipus, un noble presumit vingut a menys i garrepa i un repel·lent i generosíssim nou ric, per Mirandolina, l’hostalera d’on s’allotgen els dos homes. L’arribada d’un tercer home, que no suporta les dones, alterarà la pau controlada de l’hostal i posarà sobre la taula qüestions molt menys innocents.

Etem davant d’una història divertida molt ben conduïda. Tot un joc de complicitats ben administrades: entre el cuiner i el cambrer, entre les actrius i els hostes, entre Mirandolina i Fabrizio... i entre tothom i el públic, que se sent com si fos un convidat més a la trattoria de la pensió (no només per cruspir-se un perol de macarrons a la mitja part).

Només entrar a la sala, els espectadors seuen a taula, com ho faria qualsevol hoste de la posada. I ja queda atrapat en una teranyina amb dosis de cançons, d’instruments, de diàlegs àgils i punyents sense passar-se de frenada en les interpretacions: la cursileria del marquès, les aparences del senyor Albafiorita, els turments del cambrer, les intencions de la Mirandolina, la convicció de Ripafratta o l’alegria de les actrius que irrompen a l’hostal es contenen en el límit d’una exageració que acabaria amb el personatge i amb l’obra.

Els intèrprets tenen per la mà els seus personatges fins a fer-los totalment seus, de manera que no els abandonen en cap moment, ni tan sols quan travessen la (inexistent) quarta paret i passegen entre el públic, canten, toquen el violí, el clarinet, la guitarra. Estem davant d’un grup d’actors polivalents amb els quals es pot plantejar una obra tan rica en matisos com aquesta. Fan que anem a la Biblioteca a passar una estona agradable i gaudir de bon teatre clàssic amb aires actuals i amb una complicitat d’allò més original.