Tinc la impressió que hi ha tota una generació ( o potser fins i tot , un parell de
generacions) d’autors nascuts al con sud
de l’Amèrica de parla hispana que, quan eren petits o molt jovenets, se’n van
fer un tip de veure episodis i més episodis de la memorable sèrie “The Twilight
Zone” (La dimensió desconeguda) creada per Rod Serling. I en això, venen a
coincidir amb el que els hi ha passat també a un grapat d’autors d’aquesta
altra banda del món : qui freqüenti la Sala Flyhard, ja ho ha pogut comprovar .
El cas és que no costa gens imaginar que tant els uns com els altres, veient
aquelles esplèndides històries filmades amb mitjans ben limitats ( res de grans
efectes especials ) en les quals allò més fantàstic - i
sovint ,amenaçant – vingut de vet a saber tu quina dimensió s’escolava
com si res dins la realitat més quotidiana, van començar a imaginar situacions
similars al menjador de casa seva. I quan es van posar a fer teatre, van acabar
transmetent bona part del que havien
experimentat i imaginat a les seves pròpies creacions, sovint plenes també
d’elements fantàstics i picades d’ullet a la ciència – ficció que es
visualitzen de la forma més casolana... i gairebé sempre, tirant mà de l’humor.
Parlant de sèries mítiques dels anys 50 i 60 (
tot i que la que us dic ara no ho sigui tant ni sigui tampoc tan magistral, no
estava tampoc mancada de l’encant propi
d’un bon artefacte televisiu de la cultura pop del moment); algú n’ha sentit a
parlar d’ “El túnel del tiempo”? En
aquella sèrie, no et calia la famosa
màquina de salts temporals imaginada per H.G.
Wells: n’havia prou amb ficar-te
dins un túnel també ben pop per
plantar-te a qualsevol època de la història universal que et vingués de gust
visitar. Però Gabriel Calderón no
precisa ni de túnel, per aconseguir que els seus personatges facin aquesta mena
de desplaçaments. Esclar que en el seu cas, el trànsit viatger és molt més
modest: no es tracta de desplaçar-se a traves dels segles i els mil·lenis, sinó
només de tornar a recuperar per una estona als morts més recents, per tal de
veure si aquests són capaços de reconstruir els molts forats i les moltes
incògnites que presenta la història familiar. Es tracta, en definitiva, de
posar-li una mica d’ordre a la memòria històrica domèstica , per tal de treure’s
de sobre unes quantes incògnites d’aquelles que no deixen viure en pau a qui
les té i les porta amb molta angoixa. Aquest és precisament el cas de l’Anna,
una noia que necessita saber , necessita entendre, necessita poder posar-li un
punt i final a tants dubtes, conscient que no hi ha cap Llei del Punt Final
capaç d’esborrar el pes del passat encara que sigui capaç d’exonerar les seves
responsabilitats penals .L’Anna sent que
amb tantes preguntes sense resposta s’ofega, sent que no pot ni estimar a la
persona que tant se l’estima a ella. I com aquesta persona – el seu xicot- en
té quelcom de científic , li demana -
més aviat, li exigeix- a ell la gran prova d’amor definitiva: la creació d’una
maquina capaç de fer que els morts revisquin, a veure si així parlen d’una
vegada sobre el que realment els va passar. Ara bé: tindran aquests morts que
quan tornen a ser vius ni recorden que són realment morts tantes ganes de
parlar del passat com les que té l’Anna de que parlin? Potser l’únic que desitgen a mesura que es
recuperen del xoc del salt i recuperen alhora els records, és llençar terra
damunt d’ells. O potser, senzillament, aquests records recuperats no facin
altra cosa que deixar en evidència l’existència de contradiccions en el relat
que són com un carrer sense sortida del qual no se’n pot treure mai l’aigua
clara, perquè l’aigua està massa contaminada per posicions irreconciliables, o
per culpes impossibles de compensar o per conviccions d’haver obrat com calia
que no admeten cap mena de qüestionament.
El cas és que, mentre juga a donar salts
temporals només obrint i tancant portes d’un atrotinat menjador familiar
guarnit amb llums de Nadal ( una
excel·lent escenografia d’Enric Planas que comparteix ADN amb tants altres
d’aquests interiors domèstics propis de la mena de peces teatrals de les quals
us parlava fa una estona) , i mentre aconsegueix divertir-nos de forma notable
amb la histèria desfermada dels seus cridaners personatges ( passar-se tota
l’estona , és una exigència que el notable repartiment de l’espectacle
soluciona de forma ben brillant), Calderón ens planteja un grapat de preguntes
i temes ben seriosos. Poc a poc, anem descobrint allò que tants cops es
descobreix quan s’entra en aquesta mena de coses: descobrim de quina forma la
història individual està del tot lligada a la Història col·lectiva. Que en
aquest cas, és alhora una Història marcada per aquella mena de dictadures que
deixen al seu pas molts cadàvers sense enterrar o mal enterrats, moltes
traïcions d’estar per casa, i moltes apel·lacions al valor terapèutic de
l’oblit forçat : d’això, a casa nostra
en sabem també força. I Calderón deixa obertes unes quantes preguntes. Es pot
viure, sense saber? Es pot seguir vivint ( es pot viure una mica bé), quan se
sap massa? Pot ser que, a la recerca de la memòria, ens quedem sense un present
que puguem recordar en el futur? Cal que
,com va dir l’ex president de l’Uruguai José Mujica en una frase que Calderón ha pres una mica
com a punt de partida de la seva obra, “para que las cosas trasciendan en su
justa medida, tienen que reventar antes todos los actores” ( els actors serien
en aquest cas totes les persones amb responsabilitats polítiques durant els
anys de la dictadura )? Potser, per contra, el que cal és que rebenti la
veritat abans que rebentin els actors, i ens deixin així tan carregats de dolor
i de ràbia com ho està l’Anna. En qualsevol cas, Calderón ens demostra que
fer-se aquesta mena de preguntes pot resultar també quelcom ben lúdic, encara
que el pòsit que ens deixa la seva comèdia tràgica sigui alhora ben trist.
