Que rebentin els actors

informació obra



Traducció:
Xavier Pujolràs
Intèrprets:
Albert Ausellé, Imma Colomer, Francesc Ferrer, Lina Lambert, Anna Moliner, Jordi Banacolocha, Sergi Torrecilla
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, Bitò Produccions
Autor:
Josep Maria Miró
Direcció:
Xavier Albertí
Sinopsi:

La filla més jove d’una família íntimament marcada pels estralls de la dictadura, és incapaç de conviure amb els clarobscurs que mortifiquen el seu passat genealògic. Amoïnat per aquesta situació, el promès de la noia construirà una màquina del temps que li permetrà organitzar un sopar nadalenc per retrobar-se amb alguns parents que ja són morts des de fa temps.

El dramaturg Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) dirigeix aquesta explosiva comèdia en què realitat i ciència-ficció es confonen per indagar en el boirós territori de les impunitats i responsabilitats no resoltes que encara bateguen sota la vida democràtica actual.

Jordi Banacolocha, finalista a actor de repartiment dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Que rebentin els actors

12/04/2018

Calderón ens proposa amb humor tràgic construir-nos un túnel del temps casolà per recuperar la memòria històrica

per Ramon Oliver

Tinc la impressió que hi ha tota una generació (  o potser fins i tot , un parell de generacions)  d’autors nascuts al con sud de l’Amèrica de parla hispana que, quan eren petits o molt jovenets, se’n van fer un tip de veure episodis i més episodis de la memorable sèrie “The Twilight Zone” (La dimensió desconeguda) creada per Rod Serling. I en això, venen a coincidir amb el que els hi ha passat també a un grapat d’autors d’aquesta altra banda del món : qui freqüenti la Sala Flyhard, ja ho ha pogut comprovar . El cas és que no costa gens imaginar que tant els uns com els altres, veient aquelles esplèndides històries filmades amb mitjans ben limitats ( res de grans efectes especials ) en les quals allò més fantàstic -  i  sovint ,amenaçant – vingut de vet a saber tu quina dimensió s’escolava com si res dins la realitat més quotidiana, van començar a imaginar situacions similars al menjador de casa seva. I quan es van posar a fer teatre, van acabar transmetent  bona part del que havien experimentat i imaginat a les seves pròpies creacions, sovint plenes també d’elements fantàstics i picades d’ullet a la ciència – ficció que es visualitzen de la forma més casolana... i gairebé sempre, tirant mà de l’humor.

Parlant de sèries mítiques dels anys 50 i 60 ( tot i que la que us dic ara no ho sigui tant ni sigui tampoc tan magistral, no estava tampoc  mancada de l’encant propi d’un bon artefacte televisiu de la cultura pop del moment); algú n’ha sentit a parlar d’ “El túnel del tiempo”?  En aquella sèrie, no et calia  la famosa màquina de salts temporals imaginada per H.G.  Wells:  n’havia prou amb ficar-te dins un túnel també ben pop  per plantar-te a qualsevol època de la història universal que et vingués de gust visitar. Però  Gabriel Calderón no precisa ni de túnel, per aconseguir que els seus personatges facin aquesta mena de desplaçaments. Esclar que en el seu cas, el trànsit viatger és molt més modest: no es tracta de desplaçar-se a traves dels segles i els mil·lenis, sinó només de tornar a recuperar per una estona als morts més recents, per tal de veure si aquests són capaços de reconstruir els molts forats i les moltes incògnites que presenta la història familiar. Es tracta, en definitiva, de posar-li una mica d’ordre a la memòria històrica domèstica , per tal de treure’s de sobre unes quantes incògnites d’aquelles que no deixen viure en pau a qui les té i les porta amb molta angoixa. Aquest és precisament el cas de l’Anna, una noia que necessita saber , necessita entendre, necessita poder posar-li un punt i final a tants dubtes, conscient que no hi ha cap Llei del Punt Final capaç d’esborrar el pes del passat encara que sigui capaç d’exonerar les seves responsabilitats penals .L’Anna  sent que amb tantes preguntes sense resposta s’ofega, sent que no pot ni estimar a la persona que tant se l’estima a ella. I com aquesta persona – el seu xicot- en té quelcom de científic , li demana  - més aviat, li exigeix- a ell la gran prova d’amor definitiva: la creació d’una maquina capaç de fer que els morts revisquin, a veure si així parlen d’una vegada sobre el que realment els va passar. Ara bé: tindran aquests morts que quan tornen a ser vius ni recorden que són realment morts tantes ganes de parlar del passat com les que té l’Anna de que parlin?  Potser l’únic que desitgen a mesura que es recuperen del xoc del salt i recuperen alhora els records, és llençar terra damunt d’ells. O potser, senzillament, aquests records recuperats no facin altra cosa que deixar en evidència l’existència de contradiccions en el relat que són com un carrer sense sortida del qual no se’n pot treure mai l’aigua clara, perquè l’aigua està massa contaminada per posicions irreconciliables, o per culpes impossibles de compensar o per conviccions d’haver obrat com calia que no admeten cap mena de qüestionament.

El cas és que, mentre juga a donar salts temporals només obrint i tancant portes d’un atrotinat menjador familiar guarnit amb llums de Nadal  ( una excel·lent escenografia d’Enric Planas que comparteix ADN amb tants altres d’aquests interiors domèstics propis de la mena de peces teatrals de les quals us parlava fa una estona) , i mentre aconsegueix divertir-nos de forma notable amb la histèria desfermada dels seus cridaners personatges ( passar-se tota l’estona , és una exigència que el notable repartiment de l’espectacle soluciona de forma ben brillant), Calderón ens planteja un grapat de preguntes i temes ben seriosos. Poc a poc, anem descobrint allò que tants cops es descobreix quan s’entra en aquesta mena de coses: descobrim de quina forma la història individual està del tot lligada a la Història col·lectiva. Que en aquest cas, és alhora una Història marcada per aquella mena de dictadures que deixen al seu pas molts cadàvers sense enterrar o mal enterrats, moltes traïcions d’estar per casa, i moltes apel·lacions al valor terapèutic de l’oblit forçat  : d’això, a casa nostra en sabem també força. I Calderón deixa obertes unes quantes preguntes. Es pot viure, sense saber? Es pot seguir vivint ( es pot viure una mica bé), quan se sap massa? Pot ser que, a la recerca de la memòria, ens quedem sense un present que puguem recordar en el futur?  Cal que ,com va dir l’ex president de l’Uruguai José Mujica  en una frase que Calderón ha pres una mica com a punt de partida de la seva obra, “para que las cosas trasciendan en su justa medida, tienen que reventar antes todos los actores” ( els actors serien en aquest cas totes les persones amb responsabilitats polítiques durant els anys de la dictadura )? Potser, per contra, el que cal és que rebenti la veritat abans que rebentin els actors, i ens deixin així tan carregats de dolor i de ràbia com ho està l’Anna. En qualsevol cas, Calderón ens demostra que fer-se aquesta mena de preguntes pot resultar també quelcom ben lúdic, encara que el pòsit que ens deixa la seva comèdia tràgica  sigui alhora ben trist.