Que rebentin els actors

Teatre

informació obra


Traducció:
Xavier Pujolràs
Intèrprets:
Albert Ausellé, Imma Colomer, Francesc Ferrer, Lina Lambert, Anna Moliner, Jordi Banacolocha, Sergi Torrecilla
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, Bitò Produccions
Autoria:
Josep Maria Miró
Direcció:
Xavier Albertí
Sinopsi:

La filla més jove d’una família íntimament marcada pels estralls de la dictadura, és incapaç de conviure amb els clarobscurs que mortifiquen el seu passat genealògic. Amoïnat per aquesta situació, el promès de la noia construirà una màquina del temps que li permetrà organitzar un sopar nadalenc per retrobar-se amb alguns parents que ja són morts des de fa temps.

El dramaturg Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) dirigeix aquesta explosiva comèdia en què realitat i ciència-ficció es confonen per indagar en el boirós territori de les impunitats i responsabilitats no resoltes que encara bateguen sota la vida democràtica actual.

Jordi Banacolocha, finalista a actor de repartiment dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Que rebentin els actors

09/04/2018

Delirant tragicomèdia que convida a una reflexió categòrica

per Pep Vila

En efecte, gairebé rebenten els actors, bàsicament per què l'obra els obliga a un gran esforç del qual en surten amb nota. Es tracta d'un text gairebé kafkià, delirant, que va al davant i al darrera en el temps i que, dirigit per l'uruguaià Gabriel Calderón, adopta un to semblant a algunes de les obres de Claudio Tolcachir, és a dir, tragicomèdia delirant afegint la ciència ficció. Per tant, un altre gran esforç pels actors catalans per acoblar.se a un text d'un autor sud-americà, però també també se'n surten.

Al meu entendre, la clau per què t'agradi l'obra és acceptar l'esforç que se't demana: acceptar el joc de la inversemblant aparició de la màquina del temps, que fa tornar a la vida els familiars desapareguts. Si no hi entres, malament rai; i si ho fas, "Que rebentin els actors" et colpeix, per què el seu ritme és trepidant i cridaner, potser massa cridaner (Lina Lambert no para de dir improperis, un al darrera de l'altre) però va directe a les entranyes. I sobretot, dona molt que pensar: deixem estar el passat, o a l'inrevès, deixem que rebenti tot, que és l'única manera de tornar a començar (i que cadascú pensi el que vulgui)? La reflexió està servida. Això sí, abans de païr aquesta magnífica obra, recomanem que ens toqui una mica l'aire...