Garratibada,
clavada a la butaca vaig quedar després de l’huracà que Gabriel Calderón
deslliga al TNC. Tot passa de pressa i amb força desmesurada pel claustrofòbic
espai que s’han empescat com escenari pel brollador incessant de paraules
instal·lat a la Tallers. Paraules totes significatives, càrregues explosives,
metralla a dojo de la que toca i es queda incrustada. Calderón -autor i director
de fama i prestigi internacionals- ens submergeix en un túnel del temps, amb
descensos, ascensos i aturades, fins al vertigen. El que podria semblar una
atracció més o menys divertida i emocionant, és en realitat un drama que fa
miques les unitats aristotèliques del teatre per erigir-se en una tragèdia
contemporània. Una mena de Corifeu/Demiurg (Sergi Torrecilla) ens adverteix de
bon començament que acompanyarem la protagonista en la seva obsessiva recerca
històrica. (...)Però la història d’una
persona sempre és la història/ de moltes persones (...) ens diu. En aquest
primer parlament, ressonen veus tan diverses com les de Henry James o Bertolt
Brecht. A mesura que ens endinsem en l’obra anem descobrint el joc temporal. Pels
“malalts d’Història”, la diacronia temporal és tot un tema, si li afegim “la
recerca dels orígens”, les raons i les culpes estem davant un banquet
pantagruèlic. El que comença com una tragicomèdia grotesca -i s’interpreta com
a tal- acaba agafant una fondària abissal. Els dinars/sopars de Nadal són un
clàssic en la literatura dramàtica, un clàssic farcit de tòpics que, malgrat
ser-ho, continuen funcionant. Calderón s’entesta a convocar-nos a un d’aquest
sopars. Els amfitrions són l’Anna (Bruna Cusí) i el seu xicot, Tadeu (Francesc
Ferrer). Els convidats, la família de l’Anna: avi, mare, àvia, pare i oncle,
per ordre d’intervenció. Les típiques desavinences familiars són aquí abismes
infranquejables construïts amb silencis. Endevinem que, en el passat, la
dictadura ha fet víctimes i culpables en el sí de la família. La mare
(Gabriela/Lina Lambert) ha volgut colgar aquest passat amb un mantell amarat de
silenci, ara xerra pels colzes i renega com mai havia fet, sorprenent-se a ella
mateixa. L’Anna vol -necessita- esquinçar el silenci reunint la seva família
malgrat que la majoria estiguin morts. La recerca en física quàntica d’en Tadeu
pot fer possible aquest encontre. Per amor, Tadeu ha construït una màquina del
temps atenent les súpliques de l’Anna. La història però és polièdrica; podrem
determinar “les causes” i endevinar les raons de cadascun dels personatges:
l’amor, l’instint de protecció, la pròpia supervivència... I repartir les
culpes. Com l’oncle Josep (Sergi Torrecilla), podrem assegurar qui són els traïdors
o els herois i qui les víctimes. Tot i que res ens privarà del dolor, ni propi
ni aliè. El temps i el dolor són aliats i
enemics, són còmplices amb els mateixos interessos, afirma en l’escena 18.
Calderón ens ha portat a una mena llacuna Estígia a
navegar per les aigües de les responsabilitats, els crims i les impunitats sobre
les que s’han construït moltes de les democràcies occidentals. L’enigmàtic
títol de l’espectacle fa referència a una frase de José Mújica. El que va ser
president de l’Uruguai i, durant la dictadura, guerriller Tupamaros, afirmava
que només es superaria l’atzucac històric quan tots els seus actors -en el
sentit d’artífexs polítics- rebentessin. Els personatges de Calderón han estat
actors amb més o menys paper de l’escena política. Ells “ja han rebentat”:
Antonio, l’avi matern, metge militar -un redescobert Jaume Banacolocha brodant
el paper- i la seva antítesi, l’àvia paterna, la Júlia -Imma Colomer,
excel·lent sempre- que sobreviu instal·lada en l’ataràxia; enmig de tots dos,
la mare que ha gestionat el silenci per “protegir” la filla; Jordi (Albert
Ausellé), el pare que morí massa jove, per veure créixer la seva filla i poder
llegar-li el seu optimisme i Josep, l’heroi/màrtir retornat encarnant el
cinisme. L’Anna sent, però, una nosa que no la deixa viure. Amb un final ple de focs d’artifici -en tots sentits-, hi ha moltes capes en aquest
text i Calderón el serveix amb tota la seva extraordinària complexitat. Podem
establir paral·lelismes propers i llunyans o prescindir-ne completament: l’espectacle colpeix d’igual manera.
