Que rebentin els actors

informació obra



Traducció:
Xavier Pujolràs
Intèrprets:
Albert Ausellé, Imma Colomer, Francesc Ferrer, Lina Lambert, Anna Moliner, Jordi Banacolocha, Sergi Torrecilla
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, Bitò Produccions
Autor:
Josep Maria Miró
Direcció:
Xavier Albertí
Sinopsi:

La filla més jove d’una família íntimament marcada pels estralls de la dictadura, és incapaç de conviure amb els clarobscurs que mortifiquen el seu passat genealògic. Amoïnat per aquesta situació, el promès de la noia construirà una màquina del temps que li permetrà organitzar un sopar nadalenc per retrobar-se amb alguns parents que ja són morts des de fa temps.

El dramaturg Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) dirigeix aquesta explosiva comèdia en què realitat i ciència-ficció es confonen per indagar en el boirós territori de les impunitats i responsabilitats no resoltes que encara bateguen sota la vida democràtica actual.

Jordi Banacolocha, finalista a actor de repartiment dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Que rebentin els actors

06/05/2018

Extraordinàriament colpidor

per Iolanda G. Madariaga

Garratibada, clavada a la butaca vaig quedar després de l’huracà que Gabriel Calderón deslliga al TNC. Tot passa de pressa i amb força desmesurada pel claustrofòbic espai que s’han empescat com escenari pel brollador incessant de paraules instal·lat a la Tallers. Paraules totes significatives, càrregues explosives, metralla a dojo de la que toca i es queda incrustada. Calderón -autor i director de fama i prestigi internacionals- ens submergeix en un túnel del temps, amb descensos, ascensos i aturades, fins al vertigen. El que podria semblar una atracció més o menys divertida i emocionant, és en realitat un drama que fa miques les unitats aristotèliques del teatre per erigir-se en una tragèdia contemporània. Una mena de Corifeu/Demiurg (Sergi Torrecilla) ens adverteix de bon començament que acompanyarem la protagonista en la seva obsessiva recerca històrica. (...)Però la història d’una persona sempre és la història/ de moltes persones (...) ens diu. En aquest primer parlament, ressonen veus tan diverses com les de Henry James o Bertolt Brecht. A mesura que ens endinsem en l’obra anem descobrint el joc temporal. Pels “malalts d’Història”, la diacronia temporal és tot un tema, si li afegim “la recerca dels orígens”, les raons i les culpes estem davant un banquet pantagruèlic. El que comença com una tragicomèdia grotesca -i s’interpreta com a tal- acaba agafant una fondària abissal. Els dinars/sopars de Nadal són un clàssic en la literatura dramàtica, un clàssic farcit de tòpics que, malgrat ser-ho, continuen funcionant. Calderón s’entesta a convocar-nos a un d’aquest sopars. Els amfitrions són l’Anna (Bruna Cusí) i el seu xicot, Tadeu (Francesc Ferrer). Els convidats, la família de l’Anna: avi, mare, àvia, pare i oncle, per ordre d’intervenció. Les típiques desavinences familiars són aquí abismes infranquejables construïts amb silencis. Endevinem que, en el passat, la dictadura ha fet víctimes i culpables en el sí de la família. La mare (Gabriela/Lina Lambert) ha volgut colgar aquest passat amb un mantell amarat de silenci, ara xerra pels colzes i renega com mai havia fet, sorprenent-se a ella mateixa. L’Anna vol -necessita- esquinçar el silenci reunint la seva família malgrat que la majoria estiguin morts. La recerca en física quàntica d’en Tadeu pot fer possible aquest encontre. Per amor, Tadeu ha construït una màquina del temps atenent les súpliques de l’Anna. La història però és polièdrica; podrem determinar “les causes” i endevinar les raons de cadascun dels personatges: l’amor, l’instint de protecció, la pròpia supervivència... I repartir les culpes. Com l’oncle Josep (Sergi Torrecilla), podrem assegurar qui són els traïdors o els herois i qui les víctimes. Tot i que res ens privarà del dolor, ni propi ni aliè. El temps i el dolor són aliats i enemics, són còmplices amb els mateixos interessos, afirma en l’escena 18.

Calderón ens ha portat a una mena llacuna Estígia a navegar per les aigües de les responsabilitats, els crims i les impunitats sobre les que s’han construït moltes de les democràcies occidentals. L’enigmàtic títol de l’espectacle fa referència a una frase de José Mújica. El que va ser president de l’Uruguai i, durant la dictadura, guerriller Tupamaros, afirmava que només es superaria l’atzucac històric quan tots els seus actors -en el sentit d’artífexs polítics- rebentessin. Els personatges de Calderón han estat actors amb més o menys paper de l’escena política. Ells “ja han rebentat”: Antonio, l’avi matern, metge militar -un redescobert Jaume Banacolocha brodant el paper- i la seva antítesi, l’àvia paterna, la Júlia -Imma Colomer, excel·lent sempre- que sobreviu instal·lada en l’ataràxia; enmig de tots dos, la mare que ha gestionat el silenci per “protegir” la filla; Jordi (Albert Ausellé), el pare que morí massa jove, per veure créixer la seva filla i poder llegar-li el seu optimisme i Josep, l’heroi/màrtir retornat encarnant el cinisme. L’Anna sent, però, una nosa que no la deixa viure. Amb un final ple de focs d’artifici -en tots sentits-, hi ha moltes capes en aquest text i Calderón el serveix amb tota la seva extraordinària complexitat. Podem establir paral·lelismes propers i llunyans o prescindir-ne completament: l’espectacle colpeix d’igual manera.