Hi ha l’Anna, una noia una mica repel·lent que ho vol saber
tot de la seva família i no en sap gairebé res: si més no, que ha estat marcada
per mals rotllos que tenen a que veure amb la dictadura i amb situacions
realment dramàtiques. (L’autor de l’obra és uruguaià, però la situació política
val per a aquí perfectament.) Hi ha en Tadeu, el nòvio, que és encara més que repel·lent:
és embafador (“t’estimo, t’estimo, t’estimo, t’esti…”). En realitat no hi ha
ningú més. Estan sols en l’espai i el temps. La resta de protagonistes
(familiars d’ella) arriben de fora o d’ultratomba per fer un sopar de Nadal,
tots junts, i que ella aprofiti per preguntar-los tot el que vol saber. I això
ho fa el plasta del xicot perquè ha inventat una màquina del temps. Ridícul… O
genial.
Més aviat, genial. Perquè hi ha molt més que uns quants
viatges als passats (a uns quants passats, a la recerca de cada familiar). Gabriel
Calderón ordeix un text mil·limetrat i el dirigeix amb absoluta precisió, fent
continus salts en el temps, degudament introduïts per un personatge que,
aparentment, és una mena de Pepito Grillo. L’espectador no es perd en cap moment
i viatja en el temps (l’espai és sempre el mateix, el menjador de la casa
familiar), coneixent cada familiar de l’Anna fins a trovar-se amb un quadre d’allò
més surrealista a escena.
L’acció avança a un ritme meteòric, amanit amb un guió
elèctric i uns personatges que aporten dosis d’histrionisme, de cinisme, de ximpleria
o de mala llet. El públic esclata a riure moltes vegades: pel caràcter temperamental
(diguem-ne) de la mare de la protagonista; per les bronques de l’avi; per la ‘taja’
que s’agafa l’àvia; pels tics que la tortura ha deixat en el pare; per la clarividència
esfereïdora de l’oncle… I també, gairebé per les mateixes coses, no para de
pensar. El passat convergeix en aquesta nit de Nadal del present per donar
explicacions a una vida que corre el risc de deixar d’existir. Ciència ficció
pura i dura. Els actors de cada vida que es recupera han de rebentar per poder descobrir
la veritat. La frase del títol la va dir José Mujica, expresident de l’Uruguai:
“Tienen que reventar todos los actores [en referencia als protagonistes de la
política del país] para que las cosas trasciendan en su justa medida”. A l’obra
més que rebentar, retornen; a la realitat, a Espanya sabem bé de què parla Mujica…
