Que rebentin els actors

informació obra



Traducció:
Xavier Pujolràs
Intèrprets:
Albert Ausellé, Imma Colomer, Francesc Ferrer, Lina Lambert, Anna Moliner, Jordi Banacolocha, Sergi Torrecilla
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, Bitò Produccions
Autor:
Josep Maria Miró
Direcció:
Xavier Albertí
Sinopsi:

La filla més jove d’una família íntimament marcada pels estralls de la dictadura, és incapaç de conviure amb els clarobscurs que mortifiquen el seu passat genealògic. Amoïnat per aquesta situació, el promès de la noia construirà una màquina del temps que li permetrà organitzar un sopar nadalenc per retrobar-se amb alguns parents que ja són morts des de fa temps.

El dramaturg Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) dirigeix aquesta explosiva comèdia en què realitat i ciència-ficció es confonen per indagar en el boirós territori de les impunitats i responsabilitats no resoltes que encara bateguen sota la vida democràtica actual.

Jordi Banacolocha, finalista a actor de repartiment dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Que rebentin els actors

11/04/2018

Que peti tot!

per Toni Polo

Hi ha l’Anna, una noia una mica repel·lent que ho vol saber tot de la seva família i no en sap gairebé res: si més no, que ha estat marcada per mals rotllos que tenen a que veure amb la dictadura i amb situacions realment dramàtiques. (L’autor de l’obra és uruguaià, però la situació política val per a aquí perfectament.) Hi ha en Tadeu, el nòvio, que és encara més que repel·lent: és embafador (“t’estimo, t’estimo, t’estimo, t’esti…”). En realitat no hi ha ningú més. Estan sols en l’espai i el temps. La resta de protagonistes (familiars d’ella) arriben de fora o d’ultratomba per fer un sopar de Nadal, tots junts, i que ella aprofiti per preguntar-los tot el que vol saber. I això ho fa el plasta del xicot perquè ha inventat una màquina del temps. Ridícul… O genial.

Més aviat, genial. Perquè hi ha molt més que uns quants viatges als passats (a uns quants passats, a la recerca de cada familiar). Gabriel Calderón ordeix un text mil·limetrat i el dirigeix amb absoluta precisió, fent continus salts en el temps, degudament introduïts per un personatge que, aparentment, és una mena de Pepito Grillo. L’espectador no es perd en cap moment i viatja en el temps (l’espai és sempre el mateix, el menjador de la casa familiar), coneixent cada familiar de l’Anna fins a trovar-se amb un quadre d’allò més surrealista a escena.

L’acció avança a un ritme meteòric, amanit amb un guió elèctric i uns personatges que aporten dosis d’histrionisme, de cinisme, de ximpleria o de mala llet. El públic esclata a riure moltes vegades: pel caràcter temperamental (diguem-ne) de la mare de la protagonista; per les bronques de l’avi; per la ‘taja’ que s’agafa l’àvia; pels tics que la tortura ha deixat en el pare; per la clarividència esfereïdora de l’oncle… I també, gairebé per les mateixes coses, no para de pensar. El passat convergeix en aquesta nit de Nadal del present per donar explicacions a una vida que corre el risc de deixar d’existir. Ciència ficció pura i dura. Els actors de cada vida que es recupera han de rebentar per poder descobrir la veritat. La frase del títol la va dir José Mujica, expresident de l’Uruguai: “Tienen que reventar todos los actores [en referencia als protagonistes de la política del país] para que las cosas trasciendan en su justa medida”. A l’obra més que rebentar, retornen; a la realitat, a Espanya sabem bé de què parla Mujica…