Ricard III

informació obra



Dramatúrgia:
Lluïsa Cunillé
Escenografia:
Lluc Castells, Jose Novoa
Vídeo:
Franc Aleu
Vestuari:
María Araujo
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
So:
Jordi Bonet
Caracterització:
Àngels Palomar
Assesor de moviment:
Oscar Valsecchi
Ajudant de direcció:
Albert Arribas
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Intèrprets:
Roger Casamajor, Jordi Collet, Antoni Comas, Carme Elias, Oriol Genís, Robert González, Lluís Homar, Joel Joan, Lina Lambert, Albert Prat, Anna Sahun, Aina Sánchez, Julieta Serrano, Oscar Valsecchi
Direcció:
Xavier Albertí
Autor:
Carles Santos, a partir de Joan Brossa, Jordi Oriol, a partir de Joan Brossa
Sinopsi:

Lluís Homar es posa a la pell del rei més controvertit entre tots els grans personatges creats pel monstre de Stratford, per protagonitzar aquest magnètic viatge al fons de l’ànima humana i al dolor que poden causar les dificultats d’acceptar la pròpia identitat. Un periple colpidor, amb una teatralitat explosiva hereva dels grans retaules dramàtics medievals.
L’ascensió imparable d’un ésser marginat a causa de les deformitats físiques, que amb el seu afany insaciable de poder arribarà a ocupar el tron d’Anglaterra fins que s’acabarà trobant atrapat en el remolí dels seus propis buits, disposat a oferir tot el regne per un simple cavall que li permeti continuar la seva lluita.

Finalista a actor (Lluís Homar) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a vestuari (Maria Araujo)

Finalista a espai sonor (Jordi Bonet) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Ricard III

08/06/2017

Albertí transforma la sala gran del TNC en el forat negre que alberga la maldat d'un rei lamentablement massa contemporani

per Ramon Oliver

De ben segur que no deu ser cap casualitat que Xavier Albertí – com es ben sabut, un director escènic que és també un gran melòman amb coneixements musicals exhaustius, un excel·lent pianista, i un eixerit director d’orquestra donat a practicar el transvestisme quan toca inaugurar nova temporada al TNC- comenci el seu muntatge de “Ricard III” amb el segon moviment del Trio Op 100 de Franz Schubert. I tampoc deu tenir res a veure amb la casualitat, que – després d’haver-li atorgat al piano un especial protagonisme al llarg de la representació, amb la complicitat d’un Antoni Comas tan inspirat com acostuma a estar-ho  sempre - , el finalitzi amb un Bolero de Ravel que ressona entre el fragor de la batalla. Tot plegat, mentre  el rei Ricard que s’ha quedat sense cavall pronuncia les seves darreres paraules micro en mà, com si s’hagués escapat d’un espectacle  d’Àlex Rigola.

El cas és que el cinèfils, quan tot just comença a sonar la peça de Schubert abans esmentada, fem ràpid un link mental cap a les imatges de “Barry Lyndon”, aquella gran obra mestra en la qual Stanley Kubrick se’n servia de la mateixa música per posar-li banda sonora a les arribistes ambicions del seu protagonista. El Barry de Kubrick – recordem-ho- és algú que per un moment, cau en el miratge de creure que controla tots els fils del seu destí ; una característica, d’altra banda, compartida amb molts altres personatges de la filmografia kubrickiana. Però Barry acaba aprenent – igual que aquells altres personatges  -  que el  control, sovint  no és altra cosa que un miratge capaç de fer-nos caure en un parany del qual acabem despertant de forma ben dramàtica. I no em negareu que en això , el rei Ricard de Shakespeare - com li passa al  mateix matrimoni Macbeth- , cau també en aquesta mena de miratges. Per un moment , Ricard confon la seva inesgotable capacitat manipuladora que tants fruits li acostuma a donar sempre, amb un control total de la situació capaç de atorgar-li  accés al poder també total. Llavors, perd de vista la realitat. I es fica – també com els Macbeth- dins un “loop” en el qual cada nou cadàver fa més palesa la impossibilitat de controlar-ho tot, i deixa més a la vista la seva feblesa. Fins arribar així a aquesta batalla final en la qual el rei que es creia poder dominar tots els fils del regne, no disposa ni d’un trist cavall. Llavors, Albertí li posa a aquest rei la música de Ravel, aquesta partitura del Bolero que, com es sabut, és una partitura que no s’acaba mai, perquè podria prorrogar-se fins l’infinit. I sembla així recordar-nos que aquest és el moviment etern que segueixen tots els Ricards del món. Aquest moviment musical inesgotable , sembla parlar-nos del també inesgotable cicle que segueix l’ambició pel poder (sigui quin sigui el poder del qual parlem)  el desig de controlar la voluntat dels altres , la capacitat per transformar  la mentida en  postveritat. I encara que Ricard perdi la batalla, el seu ideari, segueix sense haver perdut la guerra.

Posar el rei Ricard en mans de Lluís Homar, era sens dubte una aposta segura: Homar, pletòric de facultats i sobrat de recursos, és un actor ideal per transmetre alhora tant la crueltat sense escrúpols que Ricard exhibeix amb irònica sornegueria en tot moment , com la seva inesperada capacitat seductora ( llàstima que a la memorable escena de la seducció de Lady Anna, li manqui tenir davant seu una seduïda capaç de situar-se al seu mateix nivell interpretatiu), com la vulnerabilitat de qui ha d’enfrontar-se al propis fantasmes la nit abans d’un combat que està perdut abans de començar: ara Ricard ja sap el que significa sentir l’ombra de la culpa al clatell , i això , per algú com ell, suposa ja tota una derrota.

Però el muntatge d’Albertí, sí corre en altres aspectes algun que altre risc, saldat amb resultats sovint estimulants, tot i que no sempre reeixits. En aquest sentit, sembla un risc transformar l’immens espai escènic de la Sala Gran del TNC en un no menys immens forat negre d’escenografia mínima d’altra banda gens vistosa. Albertí, situa a l’escenari un dispositiu de portes corredisses translúcides que , en qualsevol cas, acaba transmeten amb eficàcia la sensació d’un regne en el que res escapa a la mirada del rei. Un regne sense portes reals darrera les quals ocultar-se. Un regne sense atributs que mostrar de cara a l’exterior, perquè viu tancat en un interior amb quelcom de claustrofòbic. I un regne pel qual transiten de tant en tant imatges videogràfiques de to fantasmagòric en les quals s’alternen els fragments captats en directe ( diria que un punt innecessaris en aquest cas) amb la presència enregistrada i amenaçant del rostre de Ricard planant damunt de tot i de tothom ( un punt histriòniques , en el seu afany de mostrar al rei com a encarnació del mal). L’aspecte videogràfic constitueix un dels punt més qüestionables d’una proposta que presenta també alguna que altre irregularitat interpretativa , deixant de banda les ben  notables intervencions de Joel Joan, Carme Elias, o un Oriol Genís disposat a canviar de pell com qui canvia de camisa . Aquest acaba sent, doncs, un “Ricart III” amb certs desnivells, amb certes caigudes de tensió dramàtica, i amb una dramatúrgia de Lluïsa Cunillé que, malgrat la seva eficàcia general, no se n’acaba de sortir quan es tracta de transmetre de forma comprensible l’entramat de noms que ensenyen el nas a la xarxa argumental de l’obra. Però malgrat tot, aquest acaba sent també un “Ricard III” força potent, capaç de fer-nos sentir amb controlada sobrietat fins a quin punt el rei assassí que demostra ser també un actor de primera capaç d’entabanar a tota la cort ( el Iago de “Otel·lo” i ell, farien en aquest sentit molt bona parella) , és algú que forma part la nostra quotidianitat. I això ho sap molt bé el President Frank Underwood de “House of Cards”, que tant li deu a aquest il·lustre antecessor.