Ricard III

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Lluïsa Cunillé
Escenografia:
Lluc Castells, Jose Novoa
Vídeo:
Franc Aleu
Vestuari:
María Araujo
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
So:
Jordi Bonet
Caracterització:
Àngels Palomar
Assesoria de moviment:
Oscar Valsecchi
Ajudantia de direcció:
Albert Arribas
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Intèrprets:
Roger Casamajor, Jordi Collet, Antoni Comas, Carme Elias, Oriol Genís, Robert González, Lluís Homar, Joel Joan, Lina Lambert, Albert Prat, Anna Sahun, Aina Sánchez, Julieta Serrano, Oscar Valsecchi
Direcció:
Xavier Albertí
Autoria:
Carles Santos, a partir de Joan Brossa, Jordi Oriol, a partir de Joan Brossa
Sinopsi:

Lluís Homar es posa a la pell del rei més controvertit entre tots els grans personatges creats pel monstre de Stratford, per protagonitzar aquest magnètic viatge al fons de l’ànima humana i al dolor que poden causar les dificultats d’acceptar la pròpia identitat. Un periple colpidor, amb una teatralitat explosiva hereva dels grans retaules dramàtics medievals.
L’ascensió imparable d’un ésser marginat a causa de les deformitats físiques, que amb el seu afany insaciable de poder arribarà a ocupar el tron d’Anglaterra fins que s’acabarà trobant atrapat en el remolí dels seus propis buits, disposat a oferir tot el regne per un simple cavall que li permeti continuar la seva lluita.

Finalista a actor (Lluís Homar) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a vestuari (Maria Araujo)

Finalista a espai sonor (Jordi Bonet) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Ricard III

14/05/2017

La fascinació del monstre

per Iolanda G. Madariaga

Han passat 17 anys des que Magda Puyo i Ramon Simó signaren la direcció d’un inquietat Ricard G.(Peces d’amor i de guerra), una versió molt lliure i de format reduït estrenada a la Beckett l’any 2000. En fa només 7 (TA 2005), Alex Rigola abordava l’obra -seguin el text però reubicant-lo en un contemporani i sòrdid nightclub de carretera- una versió del tot coral, encara que Pere Arquillué en fos el protagonista absolut. Ricard III, malgrat estar considerada una de les peces històriques de Shakespeare, depassa el personatge històric per esdevenir una monumental reflexió sobre la presa del poder. Breu: l’ús indiscriminat de la violència ascendeix al Duc de Gloster al tro però no li atorga el cobejat poder. El meu reialme per un cavall! que -com si es tractés d’un lema- brama en apropar-se la seva fi, n’esdevé la síntesi perfecta. L’únic poder acumulat amb l’encadenament dels seus crims és el poder destructor del monstre. L’abjecte personatge manté avui tot el seu poder (aquest sí!) de fascinació. Albertí serveix una versió condensada, però força respectuosa, de original: els més de quaranta personatges del dramatis personae queden en 29. Joan Sellent en fa la traducció a un català de vers sonor gens arcaïtzant i Lluïsa Cunillé signa l’adaptació per a un elenc d’una quinzena d’actors i actrius de gran solvència. Una escenografia de panells translúcids que s’obren i tanquen marcant el ritme de les escenes, els aboca pràcticament a un prosceni quasi nu. Des d’allí, en mig d’una volguda i ben trobada foscor, brilla un Lluís Homar pletòric. Amb la mobilitat limitada per artefactes que ens el presenten tan contrafet com mana la tradició, Homar regna sobre l’escenari amb una autoritat que sap mantenir fins i tot si per uns segons perd la lletra. Tan ostensible és la seva autoritat escènica que el “gineceu” que l’envolta, troba -en ell i per ell- els seus moments més lluminosos. Julieta Serrano, Carme Elies, Lina Lambert, Anna Sahun i Aina Sànchez, però també Joel Joan, Jordi Collet, Roger Casamajor, Robert Gonzàlez i Oscar Valsecchi. Menció a part mereix la transformació instantània d’Oriol Genís en tots els seus personatges: l’excel·lent complicitat Genís-Albertí ens regala unes subtils picades d’ullet del director a través de l’actor. Menció d’honor també pel polifacètic músic/intèrpret Antoni Comas, ànima sonora del colossal espectacle, que tan bon punt interpreta un passatge de Rigoletto com AC/DC i conclou rotund amb el Bolero de Ravel. El meu reialme per un cavall... L’epíleg aquí seria pura arqueologia.