Ricard III

informació obra



Dramatúrgia:
Lluïsa Cunillé
Escenografia:
Lluc Castells, Jose Novoa
Vídeo:
Franc Aleu
Vestuari:
María Araujo
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
So:
Jordi Bonet
Caracterització:
Àngels Palomar
Assesor de moviment:
Oscar Valsecchi
Ajudant de direcció:
Albert Arribas
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Intèrprets:
Roger Casamajor, Jordi Collet, Antoni Comas, Carme Elias, Oriol Genís, Robert González, Lluís Homar, Joel Joan, Lina Lambert, Albert Prat, Anna Sahun, Aina Sánchez, Julieta Serrano, Oscar Valsecchi
Direcció:
Xavier Albertí
Autor:
Carles Santos, a partir de Joan Brossa, Jordi Oriol, a partir de Joan Brossa
Sinopsi:

Lluís Homar es posa a la pell del rei més controvertit entre tots els grans personatges creats pel monstre de Stratford, per protagonitzar aquest magnètic viatge al fons de l’ànima humana i al dolor que poden causar les dificultats d’acceptar la pròpia identitat. Un periple colpidor, amb una teatralitat explosiva hereva dels grans retaules dramàtics medievals.
L’ascensió imparable d’un ésser marginat a causa de les deformitats físiques, que amb el seu afany insaciable de poder arribarà a ocupar el tron d’Anglaterra fins que s’acabarà trobant atrapat en el remolí dels seus propis buits, disposat a oferir tot el regne per un simple cavall que li permeti continuar la seva lluita.

Finalista a actor (Lluís Homar) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a vestuari (Maria Araujo)

Finalista a espai sonor (Jordi Bonet) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Ricard III

08/05/2017

Morir amb les botes calçades... però sense cavall

per Andreu Sotorra

«Un cavall! Un cavall! El meu reialme per un cavall!». Com ja va passar en el seu dia amb la traducció de «Hamlet» i l'expressió més coneguda de Shakespeare que deia: «Ser o no ser, aquesta és la qüestió», i que es va escoltar renovada per «Ser o no ser, aquest és el dilema», el traductor al català del teatre shakesperià per excel·lència, Joan Sellent, ha fet ara el mateix amb l'expressió que més es recorda de «Ricard III», a banda del plec d'aforismes que conté l'obra, i ha canviat el conegut «El meu regne per un cavall!» per «El meu reialme per un cavall!». Trencar la rutina lingüística també forma part del joc escènic.

Són tres hores i deu minuts —hi ha un generós entreacte— per arribar a aquesta escena final. Però advertim ja d'entrada que l'espera no és en va perquè és en el monòleg de l'epíleg quan l'actor Lluís Homar fa esclatar l'emoció i deixa l'ambient, fins aleshores més aviat volgudament fred i atmosfèricament estàtic, en el punt més àlgid de tota la representació. Ep!, no hi ha pinyol! Hi ha actuació magistral. I els espectadors accepten comprensius haver passat durant tres hores per la densitat del text de l'obra «Ricard III» —dolçament i rigorosament servida per la versió de Joan Sellent, la dramatúrgia de Lluïsa Cunillé, la paraula de Lluís Homar i la direcció de Xavier Albertí— per aplaudir, molts d'ells dempeus, l'homenatge a la paraula que «Ricard III» amaga darrere de la mirada hàbilment manipulada i especulada literàriament per Shakespeare sobre qui va ser només els dos últims anys de la seva vida (1483 a 1485), el darrer rei de la Casa de York.

Ricard III (1452 - 1485) ha passat a la història com un rei físicament desvalgut, geperut i malformat, una imatge promoguda potser pels seus enemics i alimentada per la literatura que més aviat respondria a una metàfora del seu cinisme i la seva maldat criminal envers els que l'envoltaven i li feien ombra per aconseguir el poder. Abatut a la Batalla del Camp de Bosworth, que va posar fi a la guerra civil entre les cases de York i Lancaster, va ser l'últim rei anglès a morir amb les botes calçades.

Però el misteri sobre la realitat del seu perfil físic ha perdurat fins a entrants del segle XXI, quan el 2013 es van descobrir i confirmar, mitjançant les proves de l'ADN, les restes del rei, arran de les excavacions fetes sota un aparcament de Leicester on a l'època de la seva mort hi havia hagut l'església de Grey Friars i on se suposava que havia estat enterrat.

Això em fa pensar que si Xavier Albertí fos un d'aquests directors que volen contemporaneïtzar l'obra amb un to de pseudomodernor, potser s'hauria empescat un preàmbul amb arqueòlegs amb pic i pala i barrina removent les restes òssies del rei. Ecs! Afortunadament no és així i el director ha optat per mantenir majoritàriament una ortodoxa i respectuosa versió de l'obra —amb alguns talls i retocs, això sí—, situant tota l'acció ,repeteixo, tota, sense cap canvi, davant d'una estructura de portes de vidre mòbils —la lluminositat escenogràfica d'«El professor Bernhardi» s'ha canviat per la foscor de «Ricard III»—, que algú es pot pensar que es tracta d'una mampara automàtica de la L9 del Metro sense conductor, i amb unes fantasmagòriques imatges gegants del rostre de Ricard III que omplen el buit superior de la boca de l'escenari.

Xavier Albertí només es deixa anar una mica fregolià amb el vestit de lluentons del rei Ricard III a la segona part, els dos capgrossos amb què caracteritza els nebots del rei, la matusseria de les restes del primer monarca difunt amortallat com un sac de patates sobre el piano, l'entrada del bufó sicari revestit de dimoniet Mefistòfil, i la interpretació a cor orquestral, sobre la tarima superior de l'espai de l'estructura metàl·lica, del «Bolero» de Ravel, sempre amb el tenor multidisciplinar Antoni Comas al piano.

La complexitat de noms, descendents, parents, enemics i coneguts que giren al voltant del rei Ricard III pot ser un llast per als espectadors catalans —i qui sap si, avui en dia, per als anglesos també—, però més que voler establir fil per randa cadascuna de les relacions i parentescos, si l'arbre genealògic falla, el millor es deixar-se portar pels fets de la trama i per la paraula, fins al punt que allò que transcorre a l'escena acaba trencant la barrera entre el passat i el present. La condició humana es va inventar fa molts segles i Ricard III no és res més que una caricatura de gran guinyol de la imatge i la incògnita de si la maldat és congènita o fruit de les circumstàncies viscudes.

L'actor Lluís Homar és en aquest primer quart de segle XXI una mena d'Enric Borràs del segle XX, salvant totes les distàncies, escoles, gèneres i estils que hi ha entremig. Si aquell actor mític omplia l'escenari amb la seva personalitat —el Manelic de «Terra Baixa» va ser el seu alter ego—, Lluís Homar, que ha tingut precisament «Terra Baixa» com una de les seves obres de capçalera, omple també, amb la seva manera de fer, tot de personatges tan diferents com els més recents d'«El professor Bernhardi», el de «L'art de la comèdia» o aquest «Ricard III».

Però em sembla que, d'entre tots ells, serà bastant difícil d'oblidar aquest últim paper de l'actor, recobert amb la cotilla i el coll ortopèdics, caminant amb la pròtesi de la cama i amb el braç immòbil acabat en mà morta, i també excel·lint en la dicció i posant-se l'auditori a la butxaca quan travessa la imaginària quarta paret i els diu el que pensa i els anticipa les barbàries que farà. El malvat sempre té més opcions de seduir la massa que qui es comporta refinadament i honest.

Però Lluís Homar no està sol en aquesta batalla escènica. El muntatge ha reunit una catorzena d'intèrprets, alguns dels quals fan doblet i triplet. Són especialment importants les escenes de Ricard III amb el duc de Buckingham (un Joel Joan contingut que evoluciona de la raspallada al rei pel poder promès a la venjança per l'engany); o l'escena amb la reina Elisabet (l'actriu Lina Lambert) quan li proposa com a compensació el matrimoni amb la seva filla amb un reguitzell d'arguments tan breus com lúdics i contundents; o el primer encontre amb Lady Anna (l'actriu Anna Sahun) a qui sedueix amb males arts i li estova l'odi; o amb la reina Margarida (l'actriu Carme Elias), que provoca el desgel des de l'interior de la mampara de vidre i guanya en energia quan escup la ràbia que porta al cos; i encara cal esmentar la duquessa de York, mare de Ricard III (amb Julieta Serrano, que trepitja novament l'escenari català després de gairebé quinze anys, vuitanta de fets i seixanta d'ofici, i que també guanya força quan s'enfronta al monstre que diu que ha engendrat). Diria que totes elles se'n surten millor en els seus enfrontaments dialèctics personals amb el rei que quan es troben aplegades, repassant els seus convulsos destins, en una escena que afluixa en intensitat.

I al voltant de tots ells, ja he esmentat el caràcter multidisciplinar del tenor Antoni Comas (lord Rivers, germà de la reina Elisabet; missatger; alcalde de Londres; guardià de la torre; mestre al piano; i veu del fugaç «Bella figlia dell’amore»). Un altre multidisciplinar és l'actor Oriol Genís (comença fent de rei Eduard IV i acaba fent d'assassí a sou com a Mefistòfil, de bisbe d'Ely i d'escrivent). Encara hi ha lloc per a Roger Casamajor (assassí a sou i sir William Catesby); Robert González (príncep Eduard, fill d'Eduard IV; lord Stanley; o ciutadà); Jordi Collet (George, duc de Clarence; missatger i ciutadà); Oscar Valsecchi (agutzil i em sembla que càmera fora d'escena); Albert Prat (Lord Hasting, missatger i ciutadà); i Aina Sánchez (Ricard, duc de York; criada i missatger). Un estol de secundaris que, malgrat la força del rei protagonista, no passen tampoc desapercebuts en un dels espectacles més arriscats de les últimes temporades del Teatre Nacional de Catalunya i que no recorda, ni de lluny, el «Ricard 3r» que el director Àlex Rigola va versionar al Teatre Lliure el 2005, protagonitzat per Pere Arquillué i ambientat en un club de noies nord-americà de mala mort. (...)