Ricard III

informació obra



Dramatúrgia:
Lluïsa Cunillé
Escenografia:
Lluc Castells, Jose Novoa
Vídeo:
Franc Aleu
Vestuari:
María Araujo
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
So:
Jordi Bonet
Caracterització:
Àngels Palomar
Assesor de moviment:
Oscar Valsecchi
Ajudant de direcció:
Albert Arribas
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Intèrprets:
Roger Casamajor, Jordi Collet, Antoni Comas, Carme Elias, Oriol Genís, Robert González, Lluís Homar, Joel Joan, Lina Lambert, Albert Prat, Anna Sahun, Aina Sánchez, Julieta Serrano, Oscar Valsecchi
Direcció:
Xavier Albertí
Autor:
Carles Santos, a partir de Joan Brossa, Jordi Oriol, a partir de Joan Brossa
Sinopsi:

Lluís Homar es posa a la pell del rei més controvertit entre tots els grans personatges creats pel monstre de Stratford, per protagonitzar aquest magnètic viatge al fons de l’ànima humana i al dolor que poden causar les dificultats d’acceptar la pròpia identitat. Un periple colpidor, amb una teatralitat explosiva hereva dels grans retaules dramàtics medievals.
L’ascensió imparable d’un ésser marginat a causa de les deformitats físiques, que amb el seu afany insaciable de poder arribarà a ocupar el tron d’Anglaterra fins que s’acabarà trobant atrapat en el remolí dels seus propis buits, disposat a oferir tot el regne per un simple cavall que li permeti continuar la seva lluita.

Finalista a actor (Lluís Homar) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a vestuari (Maria Araujo)

Finalista a espai sonor (Jordi Bonet) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Ricard III

24/05/2017

Una funció on brilla el tirà

per Teresa Ferré

Fosca, gèlida i al límit de la iconoclàstia. Així és la proposta escènica de Xavier Albertí a Ricard III. Escenografia bastida de metall i metacrilat; estricte dol en el vestuari, només trencat tímidament per una joia de sobri disseny que llueix cada actriu. Il·luminació tènue, grandiloqüència d’un espai que també funciona com a mena de túnel d’un temps que vol ser l’actual gràcies a l’ús de la càmera en directe, recurs no gaire reeixit per la manca d’intencionalitat, i la projecció deforme que tampoc va més enllà de l’ornament. Piano de cua presidint l’escena buida, com el tro serrat al qual aspira amb ànsia el protagonista.

A nivell formal, aquest Ricard III podria haver estat una proposta trencadora fa uns anys; ara, però, ja respira clàssica. L’espectador ha de posar tota l’atenció per seguir la història i deixar-se emportar per la complexa xarxa d’intrigues, crims, amors i desamors, veritats i mitges mentides que Shakespeare va teixir en un dels seus textos menys representats a la nostra cartellera, ara en adaptació de Lluïsa Cunillé. Ara bé, la fredor global de la posada en escena va calant en la platea a mesura que avança l’obra i, tot i que el gaudi amb la paraula és indiscutible, s’agraeixen els moments musicals per no caure en el tedi.

El monòleg inicial de Lluís Homar, ja augura una interpretació estratosfèrica, com les que li hem vist en els darrers temps. Un treball al servei del malvat, la caracterització del qual s’allunya del mite shakespearià per apropar-nos al cadàver trobat en un pàrquing el 2013, és a dir, menys deformitat grotesca i més bellesa de la malaltia. El seu Ricard III, encertat en la ràbia i en l’humor, és un in crescendo que esclata a l’escena final, l’instant més emocionant de tota la funció. El principal atractiu del muntatge rau doncs en el seu protagonista, en l’oportunitat de poder veure Julieta Serrano en forma als 84 anys, en el moment del duet Oriol Genís – Roger Casamajor quan han de cometre un crim o en la verbalització del dolor d'Anna Sahun.