Ser-ho o no

Familiar

informació obra


Dramatúrgia:
Josep Maria Flotats
Direcció:
Josep Maria Flotats
Intèrprets:
Josep Maria Flotats, Xavier Capdet, Emilià Carilla
Escenografia:
Alejandro Andújar
Il·luminació:
Albert Faura (a.a.i.)
Interpretació musical:
Dani Espasa
Ajudantia de direcció:
Pep Planas
Caracterització:
Toni Santos
Vestuari:
Goretti
Autoria:
Hector Berlioz
Text:
Léon de Wailly
Sinopsi:

Em fa molt feliç de poder oferir al públic de casa la possibilitat de descobrir Jean-Claude Grumberg, gran autor de teatre, conegut i reconegut –una trentena d’obres (cinc premis Molière, un premi César), totes estrenades amb èxit a França i arreu– però mai encara representat a l’Estat espanyol. A l’agost del 2013, Jean-Claude Grumberg, en un dinar a Saint Germain, em va oferir el text de Ser-ho o no acabat de sortir d’impremta, no arribat encara a les llibreries. A final de la tarda del mateix dia, li vaig dir entusiasmat que volia muntar l’obra.
Ser-ho o no és una obra construïda a partir d’un pretext que consta d’unes converses entre dos veïns d’una mateixa escala, d’horitzons, coneixements i creences antagònics. I en el curs d’aquestes converses, hi palpita d’una manera subjacent el tema de la identitat, com el verb del títol ja indica: la identitat col·lectiva i sobretot la personal, junt amb la tolerància. 

Temes recurrents en tota l’obra de Jean-Claude Grumberg, que –ancorada en la immediata actualitat– evoca sempre la memòria històrica per discernir la violència o l’absurd del present. Teatre polític en clau de comèdia. 
En l’obra de Jean-Claude Grumberg, de la mateixa manera que la pintura figurativa actual ha après molt de la pintura abstracta, Ser-ho o no és una obra que ha après molt del teatre de l’absurd i l’ha superat després d’haver-se enriquit de la seva experiència. Jean-Claude Grumberg, per mitjà d’un diàleg incisiu entre els dos personatges i a través d’un humor irresistible i intel·ligentíssim, ens porta a interrogar-nos sobre els temes més importants de la condició humana: el compromís ètic, social i moral amb un mateix, amb propis i estranys, amb la llengua, la cultura, la història. D’on som? Qui som? Què som?
Josep Maria Flotats

La temporada que es presenta al Teatre Borràs aquest estiu és en versió castellana

Crítica: Ser-ho o no

10/06/2016

L’abordatge del tabú

per Núria Cañamares

L’excusa dels dos veïns que es troben al replà de l’escala i que, en comptes de comentar el temps, parlen de la “qüestió jueva” és esplèndida. I l’habilitat de l’autor (Jean-Claude Grumberg, premiat amb cinc Molières i un César) i dels intèrprets (Arnau Puig i Josep M. Flotats, que també signa la dramatúrgia i la direcció) perquè no quedi forçat la realça més encara. Coincideixen en el tragí del dia a dia i, com qui no vol la cosa, aborden el tema calidoscòpicament amb una proximitat aberrant que ja ens agradaria en les nostres més gèlides converses.

Està molt bé que el teatre sigui capaç d’enfilar a l’escenari temes que són tabú a la vida real, assumptes que no gosaríem mencionar per tal d’evitar possibles malentesos. Hem après a caminar vorejant els terrenys pantanosos, a veure de lluny com encaixarà l’altre el que direm. I, sovint, callem en comptes d’acarar idees i aprendre’n tots una mica. La comèdia és una excel·lent aliada per fer punta al teatre polític i retratar la societat sense molestar desmesuradament el personal i, a ‘Ser-ho o no’, en tenim una encertadíssima mostra.

La “qüestió jueva” es tracta des del minut 1 i acompanya la trama fins al final, quan Flotats protagonitza una coda prescindible en relació a l’argument (com si l’autor necessités buidar el pap). Els diàlegs dels veïns són ràpids, ben arrencats, irònics i enginyosos, a moments volgudament absurds, sempre intel·ligents i perfectament encaixats en el paper del personatge, deliciosament precís. Evoquen les senyores, que ni tan sols apareixen a escena però no són gens gratuïtes, i neixen de la més pura quotidianitat i l’interès de qui vol saber i qui amablement respon.

Poca cosa més li cal a aquest espectacle per explicar el que vol explicar. Amb la paraula i l’acció s’entén tot. L’escenografia es redueix a l’escala i el replà, i el vestuari i atrezzo s’adiuen als minsos requisits de l’obra, que juga amb la música i la il·luminació per assenyalar les transicions temporals.

Un muntatge que propicia el debat, la llibertat, la tolerància... i que, de passada, desmunta estereotips. Molt recomanable.

Trivial