Ser-ho o no

Familiar

informació obra


Dramatúrgia:
Josep Maria Flotats
Direcció:
Josep Maria Flotats
Intèrprets:
Josep Maria Flotats, Xavier Capdet, Emilià Carilla
Escenografia:
Alejandro Andújar
Il·luminació:
Albert Faura (a.a.i.)
Interpretació musical:
Dani Espasa
Ajudantia de direcció:
Pep Planas
Caracterització:
Toni Santos
Vestuari:
Goretti
Autoria:
Hector Berlioz
Text:
Léon de Wailly
Sinopsi:

Em fa molt feliç de poder oferir al públic de casa la possibilitat de descobrir Jean-Claude Grumberg, gran autor de teatre, conegut i reconegut –una trentena d’obres (cinc premis Molière, un premi César), totes estrenades amb èxit a França i arreu– però mai encara representat a l’Estat espanyol. A l’agost del 2013, Jean-Claude Grumberg, en un dinar a Saint Germain, em va oferir el text de Ser-ho o no acabat de sortir d’impremta, no arribat encara a les llibreries. A final de la tarda del mateix dia, li vaig dir entusiasmat que volia muntar l’obra.
Ser-ho o no és una obra construïda a partir d’un pretext que consta d’unes converses entre dos veïns d’una mateixa escala, d’horitzons, coneixements i creences antagònics. I en el curs d’aquestes converses, hi palpita d’una manera subjacent el tema de la identitat, com el verb del títol ja indica: la identitat col·lectiva i sobretot la personal, junt amb la tolerància. 

Temes recurrents en tota l’obra de Jean-Claude Grumberg, que –ancorada en la immediata actualitat– evoca sempre la memòria històrica per discernir la violència o l’absurd del present. Teatre polític en clau de comèdia. 
En l’obra de Jean-Claude Grumberg, de la mateixa manera que la pintura figurativa actual ha après molt de la pintura abstracta, Ser-ho o no és una obra que ha après molt del teatre de l’absurd i l’ha superat després d’haver-se enriquit de la seva experiència. Jean-Claude Grumberg, per mitjà d’un diàleg incisiu entre els dos personatges i a través d’un humor irresistible i intel·ligentíssim, ens porta a interrogar-nos sobre els temes més importants de la condició humana: el compromís ètic, social i moral amb un mateix, amb propis i estranys, amb la llengua, la cultura, la història. D’on som? Qui som? Què som?
Josep Maria Flotats

La temporada que es presenta al Teatre Borràs aquest estiu és en versió castellana

Crítica: Ser-ho o no

24/11/2015

Una lliçó identitària

per Toni Polo

Tota una lliçó identitària en un seguit de converses d’escala. Tot el transcendental debat sobre què significa pertànyer a una religió o a una altra, tenir una determinada educació, creure en segons quines coses... portat a la seva essència més comuna, més propera, més real: un diàleg entre veïns. Josep Maria Flotats és el veí de dalt, un home evidentment cult, refinat, triomfador. Arnau Puig és el de baix, un jove tranquil, tafaner i despreocupat.

En aquesta escala (l’escala A) d’un edifici parisenc, se’ns escenifica com l’home madur intenta desetigmatitzar la seva condició (totalment involuntària) de jueu davant del veí, que sap el que sap: els tòpics, els llocs comuns, les històries que li explica la seva dona, addicta a la tele i a les xarxes socials (“Això s’encomana?”, li pregunta, preocupat...). El contrast és brutal, com les dificultats que, a mida que passen els dies i els dos personatges es van trobant a l’escala, té el jueu per fer entendre una cosa que, vés per on, no hauria de ser res.

Arnau Puig és un contrapunt excel·lent a la delicadesa il·lustrada de Flotats. Fa de poca-solta no només amb els comentaris, sinó amb els gestos, amb mirades que deixen meridianament clar que només ha entès (només pot entendre) el titular del missatge que li envia l’altre. L’altre no defalleix: li aconsella lectures (nivell principiant, per descomptat), li explica l’origen de la seva religió, per què se sent jueu, que és una persona com qualsevol altra...

Al quid de la qüestió hi arribarà, doncs, en un monòleg final en el qual l’autor, Jean-Claude Grumberg, es planteja per què un jueu, una persona com qualsevol altra, porta escrit a la cara la seva condició (presumptament) religiosa. Per què una persona nascuda a milers de quilòmetres d’Israel arrossega una culpa i una pena que altres, tan (poc) religiosos com el veí de l’escala però amb un altre credo, ni ens plantegem.

Tot plegat, en una hora i vint i de la mà de l’humor. Tot un encert.


Trivial